Xavier Matilla Ayala, arquitecte, urbanista i professor
Celebro veure les noves intervencions tàctiques en entorns escolars a Terrassa.
Fins fa no gaire, les condicions i la qualitat dels entorns de les escoles no era un element a tenir en compte. D’aquesta manera, trobem situacions que ara veiem com a inadmissibles: portes d’escola que donen a voreres mínimes, a carrers amb molt trànsit de vehicles i, en general, espais de no gaire qualitat.
Les escoles són segurament un dels equipaments més importants de la ciutat. És l’espai on els nostres fills i filles passen gran part del seu temps. Ens hauríem de conscienciar que vetllar per la qualitat del seu entorn hauria de ser una prioritat, per qüestions de seguretat viària, però també per qüestions de salut. Sabem científicament que la contaminació atmosfèrica i acústica afecta greument tothom, però especialment infants en etapa de creixement. Si aconseguim fer millors espais per als infants, estarem fent millors espais per a tothom.
Moltes altres ciutats ja fa temps que han iniciat programes similars, també amb actuacions de caràcter tàctic. Barcelona ho va fer a finals del 2020 amb el programa Protegim les escoles i en menys de tres anys ja havia actuat en més de 200 entorns escolars. Ciutats com París, Londres i Milà també tenen programes de millores d’entorns escolars. Em permeto aportar algunes reflexions al respecte, després de la meva experiència al capdavant del programa de Barcelona, per si poden ser d’interès a l’hora d’aproximar-nos a les actuacions locals.
Les sis actuacions que s’estan fent ara a Terrassa són importants i valuoses, ja que obren camí, per això hauríem de reclamar que no es quedin en una anècdota i puguin créixer i millorar, i arribar a totes les escoles per esdevenir una veritable estratègia de transformació a tota la ciutat.
No ens centrem només en la dimensió estètica, que és important, però en aquest cas no és la més rellevant. El que és important en aquestes actuacions és la capacitat que tinguin de revertir les prioritats a l’espai públic. És a dir, com passem d’uns espais en què el cotxe és l’element hegemònic, ja que sempre és el que té prioritat i és el que ocupa més espai, i avancem cap a un espai en què la prioritat sigui de les persones, els infants en aquest cas, i hagi de ser el cotxe el que hagi d’adaptar-se a l’espai? Això vol dir que aquestes actuacions han d’anar encaminades a recuperar espai “d’asfalt” ara ocupat per vehicles, per ampliar l’espai d’ús i adaptar-lo per a ús social i col·lectiu i joc infantil. Si es tracta de pintar voreres i posar baranes, no serveix de gaire. Per tant, es tracta de reduir la presència i circulació de vehicles davant de les escoles. I sobretot reduir la velocitat dels vehicles que davant de les escoles no hauria de ser mai superior a 30 km/h i desitjablement de 10 km/h.
És fonamental aconseguir la implicació de les comunitats escolars en el procés de definició del projecte. Perquè aportin idees des de les seves necessitats i coneixement, però també perquè entenguin les limitacions que sempre hi ha.
Finalment, és imprescindible que s’estableixi un protocol de monitoratge que proveeixi dades per saber quins són els impactes que s’estan assolint en termes espacials, ambientals i d’ús. És a dir, un rendiment de comptes.
El veritable potencial d’aquest tipus d’actuació és pedagògic, i radica que a través de la consciència que ens genera la necessitat de protegir els més fràgils, com són els infants, entenguem que necessitem i podem fer una ciutat més segura, més saludable i més amable per a tothom. Aconseguir-ho seria la veritable revolució urbana.
