Rosa Ferrer, professora d’infermeria
Diu una llegenda que un home, que portava el seu pare carregat sobre les seves espatlles a un asil, es va parar a descansar en un banc del camí.
El pare, amb veu tremolosa, li demanà que s’assegués a un altre banc, el fill, sorprès per la petició del pare, li va preguntar per què volia que canviés de banc. El pare, amb els ulls plens de llàgrimes, li respongué: “Perquè en aquest mateix banc em vaig asseure jo a descansar quan duia el meu pare a l’asil”. El fill el va mirar uns instants, es va aixecar del banc, va carregar de nou el pare sobre les seves espatlles i va tornar cap a casa. Com diu la dita catalana: “Tal faràs, tal trobaràs”.
Els avis a la residència, els nens a la guarderia, al col·legi o davant d’una pantalla perquè no molestin, els gossos, gats o mascotes a la falda. Què es pot esperar d’una societat desnaturalitzada? Sense aquestes relacions intergeneracionals, sense el contacte d’ulls amb ulls, de mà amb mà, o dels contes improvisats asseguts a la falda, no arribarem a bon port!
El dissabte 25 de novembre la Dra. Carolina Calero, metgessa de família i membre de Camfic, grup de violència masclista de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, va ser entrevistada per “El Periódico”, l’article “La violència masclista augmenta en un 30% el risc d’infart o ictus en les dones” és impecable, fins i tot, quan al final diu això: “L’atenció primària, la porta d’entrada al sistema sanitari, és fonamental a l’hora de detectar violències masclistes. Tanmateix, recorda, hi ha molts factors que fan que no es pugui detectar a les consultes. El més fonamental és la formació. Molts metges no estan formats per detectar i acompanyar. No es pot preguntar en una consulta si et maltracten. Ha de ser una entrevista amb sensibilitat, i fer una bona entrevista és una cosa que s’aprèn”.
Té molta raó la Dra. Calero. No es pot preguntar en una consulta si et maltracten. Ha de ser una entrevista amb sensibilitat. Ara bé, quan explica que fer una bona entrevista és una cosa que s’aprèn, tot i que és cert, tinc quelcom a afegir-hi: la sensibilitat si no es comença a desenvolupar des que es neix, i es treballa dia a dia, no apareix del no-res. Una bona entrevista no es basa a fer les preguntes protocol·làries mentre s’està pendent de la pantalla de l’ordinador. La base essencial per a ser un bon professional de la salut és, a més, i juntament amb la ciència, una ferma base humanística, la seva manca és el que fa que, com bé diu ella, “molts metges no estiguin formats per detectar i acompanyar”. Si no has sigut acompanyat en el teu desenvolupament, difícilment podràs acompanyar. Si al costat dels nous graduats hi hagués, durant un temps, un professional sènior avesat a fer entrevistes, els seria també de gran ajuda i aprenentatge. Si a més durant els llargs anys d’estudis hi hagués la formació en relació d’ajuda, com s’havia fet a l’EUI de Santa Madrona, malauradament ja tancada tot i ser una de les millors escoles d’infermeria d’Europa, se’ls podria ajudar a millorar la sensibilitat i educar en acompanyament. I els primers a tenir aquesta sensibilitat i fer acompanyament haurien de ser els professors d’aquests futurs professionals de la salut, tant en medicina, com en infermeria, o altres branques sanitàries, perquè com volem tenir professionals empàtics, sensibles i disposats a fer acompanyament, si ells com a alumnes no han estat acompanyats? Si l’única cosa que importa és una bona nota de les matèries sense valorar aptitud i actitud, què pretenem demanar després? Si el que importa a algunes gerències és tenir grans teclejadors informàtics i que compleixin objectius, com portar tres o quatre agendes dels professionals que es retiren i no són substituïts, com pretenen que puguin acompanyar si cada dia que el pacient (encara resulta impossible canviar aquesta paraula) va al CAP, veu una nova cara, un nou professional, que també el rep per primera vegada? Puc continuar amb moltes preguntes i totes sobre fets reals del que està passant, vostès saben que no estic inventant res!
Els vull explicar el que vaig viure a un servei d’urgències en acompanyar una amiga. Es va treure la roba i amb la bata del centre lligada a l’esquena es va estirar a la llitera, i al cap d’uns minuts va entrar una doctora molt jove. Li va preguntar què li passava i va anar a fer una exploració abdominal. Sense pensar-ho dues vegades va agafar la bata per tirar-la amunt, i li vaig dir: “Espera un moment si us plau”. “Per què?”, em digué estranyada. “Doncs per tancar la porta del box”. Em va mirar com si jo fos un bitxo rar, aleshores, mirant-li els ulls, li vaig preguntar: “T’agradaria que t’apugessin la roba davant de tota la gent que hi ha entre el passadís, els boxs de davant i els que van amunt i avall?” Em va contestar: “Ostres no, però és que jo vaig per feina i no ho penso!”. Doncs aquest és exactament el problema, que no pensen…
A la vida trobem professors i mestres, la diferència entre ells és la següent: el professor ensenya una matèria, com pot ser anatomia, patologia, matemàtiques, física, etc., i segurament l’ensenya molt bé, però el mestre ensenya la matèria juntament amb valors, i no de banca, sinó valors humans, com l’empatia, la delicadesa, l’acompanyament, l’observació de llenguatge no verbal… O com molt bé recalca Nuccio Ordine (1958 Diamante, Itàlia-2023 Cosenza, Itàlia), filòsof i professor de Literatura a la Universitat de Calàbria, al seu últim llibre, “La utilitat de l’inútil”, com és d’important la formació humanística, no com una cosa complementària, sinó com a vertebradora de qualsevol estudi o aprenentatge. No hi puc estar més d’acord, ara bé, com deia unes línies més amunt: “La sensibilitat si no es comença a desenvolupar des que es neix, i es treballa dia a dia, no apareix del no-res”.
Deia Carl Rogers (1902 Oak Park, Illinois-1987 La Jolla, Califòrnia. EUA), psicòleg clínic estatunidenc: “Ser empàtic és veure el món amb els ulls de l’altre, no veure el nostre món reflectit als seus ulls”, i tampoc és ser empàtic no mirar els ulls de la persona de qui tens cura i no tenir cura de les seves necessitats de tenir un entorn càlid i amb la privadesa necessària per crear un clima de confiança en el qual pugui expressar-se sense pors.
