Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Si agafem el pedal de la història, veurem que la relació entre Catalunya i Madrid podria tenir els seus primers estirabots a la guerra de Successió. De fet, la guerra d’Espanya amb França tragué a Catalunya les temptacions d’unir-se amb aquesta última, però al mateix temps va accentuar els recels contra la monarquia hispànica.
Després dels diferents enfrontaments militars, el conflicte més gran es produí a partir del 1688 i culmina amb el setge de Barcelona del 1697. Tot i la simpatia que els catalans i especialment els barcelonins podríem haver esdevingut vers els francesos bàsicament per la desconfiança entre Catalunya i Madrid, finalment la situació geopolítica i militar va acabar separant francesos i catalans a favor de la relació de l’eix Madrid-Barcelona.
Aquest inici històric de la malfiança d’ambdues localitzacions ha perdurat a l’imaginari ciutadà fins a arribar a temps políticament contradictoris com els que ara ens volen fer creure que vivim, en què els habitants de Madrid sembla que estan a matar vers les nostres contrades i que els catalans ens estem queixant sempre de la tirania de Madrid amb la resta de l’estat i malgrat que fa més de 300 anys que sembla que entre ambdues localitzacions geogràfiques hi ha una animadversió social, econòmica i política, la veritat és que els que tenim la sort de poder sovintejar les dues ciutats ens adonem que tot és una fal·làcia de grans dimensions. Diria que els últims episodis del procés català vers el dret a decidir han tensat una mica més la corda d’aquelles persones, d’un costat i de l’altre, que encara es deixen portar per la influència dels mitjans de comunicació que sustenten ideologies diametralment oposades. Però la realitat del carrer, la realitat dels restaurants, dels hotels, de les botigues, dels cinemes i teatres, de la vida social normalitzada és una altra. Barcelona i Madrid són dues ciutats que no tenen res a veure, des de cap punt de vista, però ambdues es presenten com a dos nuclis històrics, urbans i de vida occidental extraordinàries. La solemnitat de Madrid vers la Barcelona eclèctica i cosmopolita. Un Madrid que acull tothom, especialment els catalans amb la mà estesa, amb la mirada orgullosa de ser com són, però amb la universalitat del que rep amb amor. Una Barcelona que s’ofereix als seus visitants, madrilenys inclosos, amb una benvinguda càlida com el sol que gairebé sempre la il·lumina.
Barcelona i Madrid no tenen cap problema entre elles, entre les persones que passegen tranquil·lament pel carrer Serrano o la Castellana i les que ho fan pel passeig de Gràcia o les Rambles i que no són pròpiament turistes. Tothom és educat, agraït i no es genera mai cap conflicte. Compartim taules madrilenys i barcelonins per establir negocis i tirar endavant projectes que afavoreixen tothom, sense cap mena de rancúnia. Madrid i Barcelona es necessiten, es complementen, es respecten i se saben ciutats de primera divisió i tot plegat és perquè les persones que hi viuen saben que les disputes futbolístiques, polítiques i de baixa volada s’allunyen molt del que realment interessa, que no és res més que el dia a dia de la gent. Viatjar amb tren o amb avió compartint ruta i temps amb catalans i madrilenys és quelcom realment enriquidor, intercanviant enfocaments i opinions fins i tot de temes tan espinosos com pot arribar a ser el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Sense insultar-nos, sense cremar cap contenidor, senzillament dialogant els uns amb els altres com marca l’educació que tenim la immensa majoria de catalans i madrilenys.
Acabem d’una vegada per totes amb aquesta indigna mentida de ressentiment inexistent.
