Joan Boldú
És possible l’entesa amb qui foragita la paraula, base de la política, i la substitueix per la no-paraula, l’insult i les exhibicions de simbologia antidemocràtica.
I amb qui té el prejudici que negociar amb els independentistes no és una habilitat intel·ligent i necessària, sinó que és una claudicació i una feblesa?
La paraula és la base de la política –de la deliberació racional i pública–, de la vida en comú, de la convivència, de la concòrdia, ja que procedeix eficaçment del pacte social, de la legitimació pública del seu significat. Consegüentment, perquè una paraula signifiqui quelcom, és necessari que un mateix i l’altre li reconeguin el seu significat. Per a dir quelcom cal, en efecte, reconèixer que allò que es comunica significa el mateix per a ambdós interlocutors. Tanmateix, hi ha paraules –falses– que estan fora del pacte social i que fan impossible la vida en comú, la convivència. Són les mentides, els insults i les simbologies antidemocràtiques, neofeixistes i neonazis. La seva pràctica no és nova, començà fa 5 anys arran de l’obtenció del govern per part de P. Sánchez mitjançant la moció de censura a Rajoy i ara s’ha accentuat a causa d’haver pactat l’amnistia amb els independentistes catalans, assolit la investidura per poder formar govern i haver impedit, així, l’assoliment del poder per part del PP i Vox.
Al parlament i al senat, als mitjans de comunicació i xarxes socials, a les manifestacions davant de la seu central del PSOE, la dreta, la ultradreta i un eixam de radicals neofeixistes i neonazis practiquen l’antipolítica, l’estúpida mania d’insultar, aporrinar, maldir, injuriar, vilipendiar, blasmar, ultratjar… al president, al govern, al rei, a la Constitució, a periodistes, a la policia, als partits que donen suport a l’amnistia, i als que no pensen com ells. Heus aquí una breu mostra: contra el president –”traïdor”, “il·legítim”, “il·legal”, “okupa”, “capo de màfia”, “colpista”, “recorda que Judes es va penjar”, etc.– i contra el rei –”Felipe, masón, defiende la nación”, etc.–. A més, proclames antidemocràtiques i inconstitucionals, cants i visques del passat –”Cara el sol”, “Viva Franco”–, exhibició de simbologia neofeixista, neonazi i mirades d’odi.
Aquests insults, aquesta exhibició de simbologies anticonstitucionals, inciten l’odi, són paraules i mirades d’odi contra els que pensen diferent. L’odi era el gran principi de separació i de discòrdia, segons els grecs. L’odi implica desitjos; un és “fer mal”. Estar odiant els defensors de l’amnistia és una acció negativa, idealment destructora que es manifesta en aquest cas a través dels insults i la violència. Una de les conseqüències de l’odi és el sentiment de “por”, el qual està relacionat amb la percepció d’un perill, d’un risc o d’una amenaça: amb l’acció o paraula amb què s’intenta infondre por, es vol donar a entendre el perill o dany a què s’exposa la persona o grup odiat. Afirmar que Espanya es trenca, que l’amnistia és anticonstitucional, que el govern és il·legítim i il·legal, que s’ha assolit amb un frau, que és un govern que ha donat un cop d’estat, que està destruint les institucions, etc., és jugar amb els símbols. I això sí que és perillós, perquè l’ésser humà és un creador de símbols, que representen una idea, una emoció, una forma de vida. La política mateixa és un sistema carregat de valors simbòlics, com la constitució, el congrés, el senat, els tres poders –legislatiu, executiu i judicial–, etc. Tots ells són símbols plens de significat i de sentit que formen part de la realitat vital dels ciutadans, els quals estan disposats a defensar-los. Dir que aquest món simbòlic s’enfonsa per culpa del govern progressista i de l’amnistia és mentir cínicament.
Compte! Aquestes mentides vociferades reiteradament pels “salvadors de la pàtria” poden ser el ressort que impulsi grups amb ments irreflexives i imprudents a passar a l’acció violenta temeràriament, amb força cega, com cavalls desbocats, sense fre i sense preveure les conseqüències. El filòsof Spinoza ens recorda que és terrible que les masses perdin la por.
