Ramon Bosch
De lladres, històricament, n’hi ha hagut de moltes menes: carteristes, estafadors, atracadors, pispes, rapinyaires, saltaparets, tinyetes, bandolers i lladres de camí ral.
I fins i tot lladres de casa, que segons l’Alcover-Moll són els lladres que roben allà on viuen o treballen. Segons l’època, hi ha algunes especialitats del lladronici que prenen més volada i d’altres que van a la baixa. No hi ha lladres de camí ral, però s’ha de vigilar a les autopistes que no ens buidin el maleter mentre dinem o no ens atraquin fent-nos creure que hem punxat una roda. No hi ha bandolers, però els camins d’internet són plens de furoners que se les pensen totes per buidar-te el compte corrent. Hi segueix havent lladres de casa, però la definició es podria estendre a aquells que roben tota la casa i s’hi instal·len dins.
Quan jo era petit hi havia encara una certa mitologia sobre els lladres que entraven a robar a les cases i els seus costums. Es deia, i es creia amb un gran convenciment, que un dels hàbits més estesos entre els lladres era el de fer les seves necessitats al terra de la casa on havien entrat a robar i eixugar-se amb la roba estesa. No ho he pogut comprovar perquè l’única vegada que van entrar lladres a casa, jo era molt petit, van ser sorpresos per la meva àvia, que s’havia llevat per anar a treballar. La meva àvia era una dona amb molt de caràcter i quan va veure la punxa d’un filaberquí al balcó del pati va començar a cridar amb totes les seves forces i va aconseguir que els lladres fugissin, amb la qual cosa va impedir que comprovéssim la veracitat d’aquest mite tan arrelat. Els meus besavis de pagès no van tenir tanta sort, van entrar a robar a la masia mentre els homes eren al tros i a casa només hi quedava la besàvia, la van lligar a un escambell i hi van calar foc a sota perquè els digués on eren amagats els diners. No sé pas què els devia poder donar perquè a casa eren pagesos pobres, però el que sí que sé segur és que es van endur les llonganisses i el tall que encara quedava de la matança. La meva pobra besàvia va sobreviure, però l’ensurt d’aquell dia no se’l va poder treure mai més.
La literatura i el cinema ha tractat molt sovint el món dels lladres. A parer meu, la millor pel·lícula sobre lladres –de lladres de debò, no d’aquests que roben quadres o diamants amb una sofisticadíssima tecnologia– és “I soliti ignoti” de Mario Monicelli amb uns insuperables Toto, Vittorio Gassman i Marcello Mastroiani. Quatre arreplegats que volen robar la caixa forta d’una casa d’empenyoraments i ho volen fer amb un pla ben traçat, com a les pel·lícules. Gassman, que n’és el capitost, no es cansa de dir “facciamo le cose cientificamente” i malauradament ha de veure contínuament com és lluny la feina dels seus companys de la manera de fer científica perquè tots plegats són més desgraciats que el fang de fer gibrelles i acaben entrant al pis del costat i no pas a la seu de l’usurer.
Tot això m’ha vingut al cap llegint la notícia que a Terrassa, al carrer de Pep Ventura, els propietaris d’una casa han enxampat un lladre que era a dins. Van ser tan amatents a capturar-lo que ara no el podran acusar de robatori, segons llegeixo, perquè no li van donar ocasió de robar res i el lladregot ara podrà al·legar que hi havia entrat per dutxar-se o, tornem-hi, perquè anava fluix de molles i hi havia entrat a exonerar el ventre. Així doncs, si mai sorpreneu algun foraster a casa vostra primer heu de fer veure com que no l’heu vist i deixar que robi alguna cosa, a poder ser d’un cert interès econòmic, perquè si no, a part de l’ensurt, tindreu un goig sense alegria!
