M. Carme Medina, Associació de Dones Bahá’ís
L’ONU el 1999 va establir el 25 de novembre de cada any com el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Envers les Dones.
Tot i això, es va iniciar la seva commemoració el 1981, en record de les quatre germanes Mirabal, Minerva, Pàtria i Teresa, activistes dominicanes que van ser assassinades el novembre del 1960 per oposar-se al règim del seu país. Des d’aquell moment, a diferents parts del món i aquest dia s’han viscut jornades, diàlegs, fires de conscienciació, etc. per fer visible aquesta situació i exigir als governs i institucions voluntat i compromís profund amb els drets humans.
Però malgrat els esforços que s’han dut a terme i els avenços aconseguits les darreres dècades per millorar la condició de les dones i de les nenes, continua aquesta epidèmia implacable de violència dirigida cap a elles que es perpetua per normes socials, fanatisme religiós i condicions polítiques i econòmiques. A mesura que certs governs i institucions s’esforcen per posar en pràctica lleis que protegeixin les dones i les nenes, és evident que una escletxa enorme encara separa l’aparell legal i la idiosincràsia, que no permet aturar aquesta onada de violència.
Les agressions que pateixen les dones i les nenes tenen lloc en dos processos simultanis que caracteritzen la condició actual del món. El primer és un procés de desintegració, que es manifesta a tots els continents i a cadascuna de les esferes de la vida humana i en què la impotència d’institucions desgastades, doctrines obsoletes i tradicions desacreditades ens condueixen al caos i la declinació de l’ordre social. Juntament amb aquest model de deteriorament, es distingeix un segon procés constructiu i unificador. Arrelat a l’ètica de la Declaració Universal de Drets Humans i alimentat per una creixent solidaritat en els esforços de dones de tot el món, han aconseguit col·locar el tema de la violència contra les dones i les nenes a l’agenda mundial. I han fet evident la cultura d’impunitat en què aquests abusos eren tolerats i fins i tot aprovats.
El desafiament que tenim ara és com crear les condicions socials, materials i estructurals en què les dones i les nenes puguin desenvolupar-se plenament sense violència. La creació d’aquestes condicions requerirà la transformació de les persones “homes i dones, nens i nenes” i optar per la prevenció. Des de la perspectiva bahá’í, l’essència de tot programa de canvi social es basa en el fet que la persona té una dimensió moral i espiritual. Això perfila la comprensió del propòsit de la seva vida, les seves responsabilitats envers la família, la comunitat i el món. Així doncs, els canvis legals, polítics i econòmics, juntament amb el desenvolupament moral i espiritual de les persones, ajudaran a impedir l’abús de les dones i les nenes a totes les societats. En els escrits de Bahá’u’lláh, fundador de la Fe bahá’í, trobem: “Mentre no es permeti a la dona assolir el seu màxim potencial, l’home no podrà aconseguir la grandesa que podria ser seva… El món de la humanitat consta de dues parts: home i dona. Cadascuna és el complement de l’altra. Per tant, si una és defectuosa, l’altra necessàriament serà incompleta, i la perfecció no es podrà assolir”.
Si bé aquests valors es poden ensenyar a les escoles, l’ambient familiar és on els nens i nenes creixen i generen perspectives sobre ells mateixos, el món i el propòsit de la vida. A la família, la nena aprèn sobre el poder i la seva expressió en les relacions interpersonals; és aquí on per primera vegada aprèn a acceptar o rebutjar el domini i la violència autoritaris com a mitjà d’expressió i resolució de conflictes. En aquest ambient, l’àmplia violència comesa per homes contra les dones i les nenes constitueix un atac a l’element fonamental de la comunitat i la nació.
De tots els nivells de la societat han de sorgir esforços per erradicar l’epidèmia de la violència contra les dones i les nenes. Però no només s’han de limitar a reformes institucionals i legals, ja que s’apliquen només al delicte manifest i són incapaços de generar els profunds canvis necessaris per crear una cultura en què imperi la justícia i l’equitat per sobre del poder autoritari i la força física. De fet, la dimensió interior i exterior de les persones són recíproques: cap no es pot reformar sense l’altra. Aquesta dimensió interior, espiritual, ètica i moral és la que necessitem ara, perquè proporciona i promou l’avenç de tota la humanitat.
