Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Cada vegada són més freqüents els casos de pares i mares que reben comportaments violents (siguin de paraula o bé d’acció) dels seus propis fills i filles.
No gaires anys enrere una informació com aquesta hauria estat impossible de trobar en qualsevol canal de comunicació, bàsicament perquè les agressions de fills vers els seus pares eren inexistents. Actualment, ja no resulta estrany trobar-nos aquests tipus de notícies als mitjans de comunicació i, és clar, també als mateixos jutjats, on han arribat a cursar ordres d’allunyament dels progenitors vers els seus antecessors. Aquestes conductes són bastant més freqüents del que semblen, tot i el silenci que moltes vegades hi ha al darrere i realment el que passa és que no se solen denunciar per por, vergonya o amor fraternal dels pares als seus fills, que fan que no vegin com opció el fet de denunciar-los. No sols maltracten xiquets i adolescents, sinó també joves d’edats per sobre dels 18 anys, per tant, ben entrats a l’edat adulta.
En els últims anys, les denúncies han anat augmentant de manera força exponencial. I si parlem del tipus d’agressions, ens trobem que un 87% dels casos es tracten d’agressions en què existeix contacte físic (cops de puny, puntades de peu, empentes, etc.), el 26,1% són agressions verbals (insults i vexacions) i al 13,8% dels casos s’afegeix la utilització d’un element intimidador en l’agressió (per exemple, l’ús d’un ganivet).
Generalment, el procés comença de manera suau, però sovint progressa de forma força ràpida. D’una desobediència es passa a la queixa, que ràpidament vindrà acompanyada per un insult. L’agressivitat pot manifestar-se amb el trencament d’objectes com a pas previ a l’agressió física, que també s’inicia de manera esporàdica, però amb possibilitats de convertir-se en freqüent. El que passa a la majoria dels casos és que la violència es produeix progressivament, els pares no són gaire conscients d’aquest maltractament i acaben adaptant-s’hi, això sí, atemorits per les circumstàncies.
Com en molts processos vitals, en el creixement i maduració dels nostres fills també és determinant poder detectar comportaments disruptius de manera molt prematura. No totes les sortides de to tenen a veure amb possibles episodis com els que estem exposant, però la permissivitat amb els infants a l’hora de situar una bona plataforma de valors i normes i la sobreprotecció en el procés educatiu poden ser elements força estimulants d’actituds que quedin fora d’una adolescència efervescent o una rebel·lia juvenil normalitzada. Pares i mares han de ser plenament conscients que ells seran en gran manera responsables de la personalitat dels seus fills, perquè en els primers anys seran els models per excel·lència, passant posteriorment a ser els millors referents, tot i que els nostres fills no ens ho diran mai. La tensió de la corda en l’educació dels nostres fills sempre l’haurem de marcar nosaltres i no permetrem que nens de quatre anys, o de sis, o de vuit o de setze siguin els reis de la casa. Si sabem fer-ho des que són petits, reduïm a la mínima expressió problemes pretèrits.
Unes dècades enrere era impensable que uns pares fossin atemorits pels seus fills, potser en aquella època era per excés, el que no pot ser és que ara esdevingui per defecte.
