Joan Boldú
Viure és crear i solucionar conflictes. Si parem atenció, ens adonem que, sovint, els volem resoldre a través de la violència.
Aquesta violència l’exercim de la manera més cruel, la guerra. Vivim temps en què la pau és un bé escàs, l’absència del qual posa en perill la vida de moltes persones. I ho fa de tal manera que la destrucció i la mort causades per tota mena d’injustícies s’han tornat l’ombra inseparable de l’ésser humà.
Segons l’anuari 2022 del SIPRI –Institut Internacional independent que es dedica a la investigació sobre conflictes, armaments, etc.–, el 2022 fou un any de conflictes generalitzats arreu del món. Foren 56 estats que patiren un conflicte armat: la guerra civil etíop, l’Afganistan, Haití, Iemen, la violència gihadista al Sahel, la República Democràtica del Congo, Somàlia, Mali, etc. Tres d’aquests conflictes –Ucraïna/Rússia, Myanmar i Nigèria– es podien classificar com a grans conflictes, amb uns 10.000 morts. A tots ells cal afegir-hi la cruel i injusta guerra entre Israel i el grup terrorista Hamàs; però que, en realitat, ho és també contra l’innocent i indefens poble palestí.
Sempre hi ha hagut, hi ha i hi haurà (?) guerres, massacres, genocidis, explotadors i explotats, dominants i dominats, amos i esclaus. S’afirma des de l’antigor que la lluita és el motor de la història dels homes i de les nacions, lluita entre les classes socials, ètnies diferents, identitats nacionals, confessions religioses –catòlics i protestants, jueus i musulmans, xiïtes i sunnites, sijs i tamils, etc.–, que s’origina a partir de l’energia sinistra que està inscrita a la naturalesa humana. No hi ha manera d’aturar aquest cercle viciós de la violència permanent? És paradoxal observar com per posar fi als conflictes, el mitjà que es proposa i s’empra habitualment és la violència extrema, la guerra; tanmateix, no solament no els soluciona, sinó que els nodreix i els agreuja. La guerra és immoral, és un atemptat radical contra la vida, el primer dels drets fonamentals. La guerra, la violència extrema, és un clar exemple que els fins, siguin o no justes les causes que defensin, no justifiquen els mitjans, que són sempre violents. Hom pensa en què està succeint a Gaza: per resoldre el problema del terrorisme de Hamàs –el fi–, el govern i l’exèrcit israelians estan massacrant –el mitjà– els innocents i indefensos palestins –més de 10.000 morts, la meitat infants– amb el silenci còmplice dels governs occidentals.
Tothom sap què és la guerra des del punt de vista lògic: un conflicte armat, que s’inicia quan les negociacions s’han esgotat, i en què uns països o unes faccions d’un mateix país s’ataquen mútuament fins que hi ha un vencedor o fins que decideixen iniciar algun tipus de pacte. A aquesta definició lògica cal afegir-hi la seva ressonància afectiva –el món dels sentiments i emocions–, que serà molt més intensa segons sigui l’experiència de la guerra: fent-la o patint-la. Com he dit unes ratlles més amunt, quan la diplomàcia o la dissuasió fallen, s’abandona la fase teatral de la guerra i es traspassa la línia sense retorn: es passa a l’acció amb la declaració de la guerra. En realitat, els bel·ligerants sempre cerquen i troben excuses, pretextos: una sèrie d’accions terroristes, l’assassinat d’un personatge important, un conflicte fronterer… però la decisió ja estava presa. En conseqüència, es foragita la paraula, el diàleg i es dona la iniciativa a la força bruta. Se senten orgullosos del seu nacionalisme bel·licós.
En conseqüència, què s’esdevé? Que el dret desapareix, les convencions fugen, i el seu lloc l’ocupen l’agressió i la violència, les quals triomfen sobre la paraula, el diàleg, els pactes. L’ésser humà recula, avança la bèstia. La història s’escriu, aleshores, sobre els camps de batalla, a les trinxeres, sota les bombes; no davant de les lleis i de la jurisdicció internacional. L’efecte d’aquesta situació és que la història es redueix al relat d’aquests conflictes, al registre de fets procedents de les pulsions de vida i les pulsions de mort de l’animal humà.
