Antonio Machado
El 1920, al Tractat de Sèvres, la Societat de Nacions va assignar el mandat sobre Palestina al Regne Unit.
Aquest territori incloïa el que més tard seria l’Estat d’Israel, la Franja de Gaza, Cisjordània, part dels Alts del Golán i el Regne de Jordània. A partir d’aquest moment, 100.000 immigrants jueus van entrar a Palestina.
El 1947, mitjançant la resolució 181 de l’Assemblea General de l’ONU, es va aprovar la creació d’un Estat d’Israel i un Estat de Palestina, i que la ciutat de Jerusalem quedés sota control internacional. Si bé les reclamacions territorials entre totes dues parts són prèvies, el conflicte actual és conseqüència directa del Pla de Partició, que, no obstant això, mai va arribar a aplicar-se.
El procés genocida i l’apartheid ha anat creixent en paral·lel a la resistència trobada a les organitzacions armades del poble palestí. A l’etapa més laica van ser l’OLP, FDLP I FPLP. Amb l’assassinat de Yaser Arafat, els seus descendents van ser incapaços de fer front actiu al sionisme israelita, això va donar peu al sorgiment de Hamàs a l’empara de l’ona islamista que està recorrent als països àrabs, alguns asiàtics i bastants africans. Hamàs significa la dignitat d’un poble.
La política de fets consumats practicada per Israel, protegida pels EUA, i assumida per la gran majoria dels països al món, suposa un escenari molt difícil de reorientar, i per la dependència majoritària de l’economia global en els interessos d’occident, són els factors predominants sobre la solució del conflicte Israel-Palestina. Qualsevol intent ara de solució estarà basat en un genocidi vergonyós de molts centenars de milers de crims de “lesa humanitat” i la destrucció total dels territoris on fins ara s’assentaven aquests 2 milions de la Franja i l’1,5 milions que s’amunteguen a Cisjordània. No hi ha temps de res més, cada minut és un sofriment insuportable per a la gent de bé. Els nostres governants segueixen en les seves misèries del poder mentre milers de petits, de l’edat dels nostres fills i nets, moren com paneroles entre les bombes que llancen els sionistes israelites i que fabriquem la resta del món, fins i tot Espanya amb la seva lluent monarquia, la qual no ha tingut ni una sola paraula de record en la fatxenderia muntada per al jurament de la Infanta Leonor, mentre el seu avi Juan Carlos “emèrit” es va folrar amb la venda d’aquestes bombes.
Estem vivint la cara cruel d’aquest sistema “caduc” i “putrefacte” anomenat capitalisme, i el vivim com a actors passius, envoltats de la inconsciència que aquest sistema ha generat dia a dia en nosaltres mateixos, creant un mur virtual al nostre voltant, on les víctimes de l’atemptat de Hamàs, 1.400 morts, valen més que els 100.000 palestins assassinats des del 1947.
D’altra banda, veiem com davant els tambors de guerra que sonen per tot el planeta sorgeixen iniciatives solidàries de pau, unes altres de denúncia activa i presa de posició per les víctimes, i menys les que volen rentar la cara al sionisme. Molt malament quan la societat civil es ramifica en diferents fronts i no s’adona que no és el moment de “rèdits” electorals, sinó que és el temps de la raó humana basada en una gran majoria de ciutadans en les mobilitzacions. Espanya ha deixat de ser referent de massificació al carrer, com ho va ser Barcelona el 15 de febrer del 2003, gairebé dos milions de ciutadanes vam ser al carrer per la guerra de l’Iraq. Ara ens superen moltes ciutats pel món.
La política de la faula, de l’insult, de l’atac destructiu davant de l’adversari que abandera la dreta+feixisme catalana i espanyola. Aquesta política racista que s’expandeix pel carrer i les xarxes ens han convertit en mercenaris dels qui ens roben, exploten i humilien. És urgent reconstruir la unitat a cada municipi d’Espanya i sortir al carrer cada setmana mentre duri el genocidi palestí. El genocidi palestí no té marxa enrere, la màquina criminal s’ha posat en marxa.
Només amb mobilitzacions massives a tot el món es podria parar, però per aconseguir aquesta participació massiva cal aconseguir un grau de consciència transversal a la societat civil. I això s’aconsegueix quan els missatges són unitaris i tenen un sentit ampli. Fa uns dies a Terrassa va haver-hi dues manifestacions, la primera es va cremar una bandera israelita. Fer actes així produeix rebuig. La població musulmana a Terrassa està en 14.000 persones.
Les institucions democràtiques de les administracions municipals i autonòmiques haurien d’implicar-se en condemnes fermes del genocidi i apartheid palestins. Cada ajuntament hauria de debatre una moció sobre aquest tema. No pot ser que a Terrassa Jordi Ballart passi de puntetes sobre aquest tema. És ara quan han de posar-se a la foto de les mobilitzacions de la nostra ciutat. La bandera palestina amb crespó negre hauria d’onejar a la façana del nostre ajuntament.
Jordi Ballart hauria de canviar d’escenari. Aquestes visites que fa a botigues i a esdeveniments folklòrics del sud substitueixi-les per visitar la població marroquina de la nostra ciutat. Molts estan vivint el drama de Palestina amb un sentiment d’impotència i angoixa, mentre els seus regidors i regidores continuen passejant-se per la ciutat perseguint aquesta imatge de populisme que tant els agrada pels menjars de les entitats ciutadanes. Acudeixi a Ca n’Anglada i reuneixi’s amb ells. Demostri’ls que ells també són veïns de Terrassa i que els té amb la mateixa consideració que els altres.
Jordi Ballart hauria d’organitzar una campanya d’ajuda per a les víctimes del poble palestí. Necessiten medicaments i material hospitalari i quirúrgic urgent. Els nens palestins estan sent assassinats i els que sobreviuen no tenen aigua potable. Surtin del seu núvol plaent i posin els seus peus en aquest món real que estem patint. És l’hora de l’acció, la figuració ja la continuaran practicant quan acabi aquest drama.
