Salvador Cardús i Ros
Començo amb un estirabot: si fos ara, atenent les consideracions de la Diputació de Barcelona, a partir del màxim consens de les administracions i els agents del territori, i sobretot d’acord amb la Carta Europea del Turisme Sostenible, els monjos benedictins no podrien construir el seu monestir a la Mola.
El cim de Sant Llorenç del Munt seria un turó pelat.
M’he limitat a repetir els arguments que donen els responsables del Parc per objectar a la concessió del bar que de fa més de cinquanta anys hi ha al monestir i que expira el febrer de 2024. I sí: és una evidència que el flux de visitants al Parc de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac s’ha desbordat i que pujar-hi un cap de setmana és un desori: l’expressió habitual és “això semblen les Rambles de Barcelona”.
Un desori, val a dir, no tan sols per la quantitat de gent que hi puja, sinó per la manera com s’hi puja. Centenars de gossos deslligats, aparells de música a tot drap, gent que hi passa corrent sense miraments, cridòria com si se sortís de la discoteca, incapacitat de tornar l’habitual “bon dia” entre excursionistes, abandonament de deixalles a mig camí… I sí, és possible que com havia demanat el Centre Excursionista de Terrassa s’hagi de pensar en alguna mena de control de la quantitat de visitants a la Mola, si més no, per l’accés més habitual del Camí dels Monjos.
Ara bé, de manera intuïtiva, per experiència pròpia, em sembla del tot equivocat atribuir aquest excés al restaurant de la Mola. No tinc dades -i segur que n’hi ha- de quanta gent sol pujar els caps de setmana a la Mola. I, d’aquests, es pot saber quants ho fan per quedar-s’hi a dinar o sopar. De manera que, al marge de les qüestions contractuals, tancar el restaurant i deixar obert un bar per begudes i entrepans és clar que no resoldria el problema i que la reducció del flux de visitants seria irrellevant.
El problema de fons és un altre, i no té solució ni fàcil ni ràpida. Em refereixo a la popularització -algú en podria dir, erròniament, “democratització”- de la muntanya. Primer, hi ha el fet que l’entorn demogràfic de Sant Llorenç del Munt hagi crescut de manera extrema, envoltat per la tercera i quarta ciutats més grans de Catalunya. I, en segon lloc, la cultura excursionista i de l’esport ha estat substituïda per un consumisme depredador. Un consumisme no només afavorit per les grans marques de distribució de material esportiu o per la idolatració mediàtica de certes figures de l’esport, sinó també en part fomentat per les mateixes administracions i les organitzacions que construeixen imaginaris plens de tòpics falsament naturalistes, també vinculats a la salut.
Que el problema no és poder anar a menjar unes seques amb botifarra, o unes costelletes de xai amb verdures a la brasa a la Mola, em sembla una evidència incontestable. Fer pagar el problema de fons al restaurant la Mola, em sembla una excusa de mal pagador. La solució, des del meu punt de vista, és doble. Primer, d’acord, cal regular l’accés a la muntanya. Però, sobretot, cal tornar a culturitzar la relació que s’hi té. És a dir, aprendre a respectar i estimar la muntanya; valorar la invitació que ens fa a entrenar-nos en l’esforç i a descobrir-ne la bellesa; i saber-hi conviure-hi amb cordialitat.
En definitiva, també cal una bona educació per a la muntanya. I sí la transmissió d’un model tradicional ja no funciona per raons demogràfiques òbvies, o si el sentit comú no és suficient, per què no preparar una Guia de la bona educació a muntanya, difondre-la i poder-ne exigir-ne el compliment?
