Joan Roma i Cunill
Quan parlo de precarietat, em refereixo al futur que els espera a moltes escoles, amb xifres d’alumnes cada vegada més petites.
El departament posa en cinc la xifra mínima per mantenir una escola oberta. Pot semblar fàcil superar-la i, tanmateix, tenim un centenar de pobles fent equilibris any rere any.
Abans, la imatge dels pobles era un campanar, un ajuntament, una escola, un bar, una botiga, una oficina bancària i una de correus. Elements mínims per conformar una comunitat civil amb vida pròpia. Fa temps van perdre l’oficina bancària, la de correus obre quinze o vint minuts al dia i comencen a trontollar bar i botiga.
Queda l’escola com a emblema de vida. Tots els ajuntaments fan mans i mànigues per preservar-la, amb notables esforços i innovacions.
Fa ja molts anys, es van crear les ZER (zona escolar rural), com a via per col·laborar dues, tres o quatre escoles properes per agrupar alumnes segons activitats i disposar de mestres especialistes. Han donat un bon resultat.
Però el problema més recent provenia de poder captar els més menuts quan els pares anaven a la feina. Doncs bé, es van crear cicles infantils a espais escolars amb ben pocs usuaris, però era una aposta de futur. Els primers temps, les despeses d’adequació i instal·lació van anar a càrrec dels ajuntaments, així com el sou de les monitores. Primer la Diputació i després la Generalitat s’han fet càrrec d’una part dels costos.
Amb tot, la regressió demogràfica va fent el seu curs, i molts pobles van perdent alumnes, fins a acostar-se a les xifres crítiques. Aquí és quan apareixen campanyes de captació de noves famílies amb fills en edat escolar per incrementar les xifres i evitar-ne el tancament. L’escassedat d’habitatge complica l’encaix d’aquests nouvinguts, i molts ajuntaments es plantegen la compra i adequació de cases per oferir en règim de lloguer raonable.
Poc més es pot fer per salvar una escola. En general, la qualitat i l’ambient són privilegiats perquè els esforços en millora i dotació de mitjans han anat a càrrec d’ajuntaments, conscients de la importància de l’educació, i perquè es troben en plena natura amb tot el que suposa de cara a organitzar activitats a l’exterior sense ser destorbats per res ni per ningú.
Dit això, repeteixo el que he dit al principi. Catalunya té un centenar d’escoles en situació precària.
Són moltes i molt repartides per les quatre províncies. S’ha de fer el que sigui possible perquè mantinguin activitat.
