Miquel Àngel Luque, cap de redacció de Diari de Terrassa
Encara conservo a la galeria del telèfon mòbil la fotografia que vaig fer d’una màquina excavadora al bell mig del camp de futbol del Can Boada. De fet, va ser l’últim record que tinc d’aquest equipament esportiu.
Havíem acabat la temporada i fèiem el sopar de comiat fins a la nova temporada, tot i que en el meu cas va ser el comiat definitiu. I veure aquella màquina allà em va impactar.
Ho explico perquè aquell estiu, el Can Boada CF va tenir finalment el camp de gespa artificial i els vestidors que tant havia esperat i desitjat. D’aquesta manera, el club de futbol d’aquest barri es posava en les mateixes condicions que la resta de la ciutat. De fet, l’any 2006 el ple de l’Ajuntament va aprovar per unanimitat el Pla d’Equipaments Esportius que definia unes prioritats d’actuació, entre elles, la instal·lació de gespa artificial als camps de futbol. De fet, el de Can Boada era l’últim, per la seva complexitat d’execució, ja que està situat en uns terrenys privats.
Amb aquesta renovació es posava fi a anys de camps de terra. Les persones que han jugat a futbol en els anys vuitanta i noranta, com és el meu cas, podrien explicar mil anècdotes. Per exemple, com veies la pilota venir fent petits saltirons i havies de controlar-la sense perdre-la. Quan et llançaves a terra a fer un “tackle” o simplement queies, la rascada estava assegurada i el sagnat a la cama era abundant. Quan plovia, el camp era de bassals. De fet, això no ens molestava. Ans al contrari, era els dies més divertits, perquè acabaves banyat en fang.
Era un joc en el qual les imprecisions eren generals a tot arreu i la majoria dels equips de barri feien del joc directe i de l’estratègia a pilota aturada les seves principals virtuts.
Evidentment, tots els que hem jugat en aquests camps de terra conservem aquests records amb nostàlgia de forma idealitzada. Però estic convençut que si haguéssim crescut jugant en camps de gespa artificial, la nostra vida esportiva hauria estat molt diferent. De fet, si tenies la sort de jugar al camp del Terrassa FC, amb gespa natural o fins i tot artificial, la sensació de sentir-te un jugador de futbol professional era meravellosa.
Per a molts, la gespa artificial va arribar un pèl tard. La instal·lació d’aquesta superfície a partir del 2006 va suposar una millora notable pel que fa a la pràctica esportiva de molts infants i joves terrassencs. L’aprenentatge no només és més còmode, sinó que repercuteix en les aptituds i capacitats dels jugadors, que són millors tècnicament i físicament.
Ara que hem arribat a tenir aquestes condicions immillorables, resulta que els camps de futbol de gespa artificial poden tenir els dies comptats. Això és el que es desprèn d’un informe de la Comissió Europea, que alerta de la toxicitat de les boletes de cautxú que serveixen per amortir els impactes a les instal·lacions de gespa artificial. Tanmateix, entenen que la gespa artificial no és sostenible, ja que les fibres plàstiques són contaminants, especialment per a la costa catalana. Un estudi assenyala que fins a un 15% dels plàstics de més de 5 mil·límetres que suren a la costa catalana provenen d’aquestes instal·lacions esportives.
La lletra petita del reglament de la Comissió Europea (CE) assenyala explícitament que d’aquí a vuit anys, concretament el 17 d’octubre de l’any 2031, no es podran comercialitzar aquestes boletes de cautxú.
Com passa amb aquestes decisions a llarg termini, queda temps per a la seva implantació. Per tant, no cal amoïnar-se. A més, els avenços tecnològics són tan grans i ràpids que segurament ja hi ha alternatives de superfícies més sostenibles i, si no, n’apareixeran. I segurament millorant les prestacions dels actuals camps i faran que practicar futbol encara sigui més divertit. No patim, la terra i les pilotes Mikasa no tornaran. Això ja només quedarà en el nostre record.
