Joan Roma i Cunill
Cada temps reclama solucions als problemes que arriben. I malament anirem si no els volem reconèixer i no els resolem.
He estat a primera línia d’un ajuntament petit durant quaranta anys, i ara, ja en segona línia, continuo assessorant un bon nombre d’ajuntaments, procurant trobar solucions als temes que es van plantejant.
Si els primers anys de la democràcia recuperada, tots els esforços havien d’anar a recuperar el temps perdut durant la dictadura, en matèria d’infraestructures, equipaments i serveis, ara ens trobem amb problemes impensables en aquells primers temps. De 947 municipis que té Catalunya, en tenim 450 en regressió demogràfica. És a dir, que perden població, any rere any, fins a posar-los en perill de desaparició.
Molta gent de ciutat no acaba de comprendre com de mal planificat i organitzat tenim el país, quan set milions viuen més o menys amuntegats en grans o mitjanes ciutats, i menys d’un milió estan escampats en aquests centenars de municipis, a molts dels quals ja no queden serveis considerats bàsics i elementals com escola, consultori mèdic, església en servei habitual, bars i botigues. En alguns ja no podem parlar en plural, sinó en singular: bar, botiga.
Fa quaranta anys que actuem en tots els camps imaginables, sense reflexionar gaire cap on anàvem i com creixíem. Si mirem les infraestructures viàries, el transport públic, els grans equipaments hospitalaris, universitaris, etc., veiem que s’han anat concentrant als mateixos llocs, sense un esponjament ni una distribució que permetés un autèntic equilibri territorial.
No el tenim, i al pas que anem, tampoc el tindrem perquè hi ha molts passos, ja que són irreversibles. Ara bé, ens podem quedar de braços plegats, decidint que tot vagi seguint el seu camí, o ens posem a salvar el que sigui salvable. Puc assegurar que els que hem nascut i vivim a pobles rurals no ens conformem amb la situació actual i volem plantar cara a polítiques que no frenen ni recuperen serveis perduts.
En pròximes ocasions parlaré d’unes quantes eines a l’abast del Govern de la Generalitat i del Govern Central que no s’han fet servir o que han quedat obsoletes. Avui, em centraré en un problema greu molt actual que obliga a canvis profunds en matèria urbanística, econòmica i patrimonial. En bona part, per no dir a la majoria dels pobles petits, hi ha problema d’habitatge disponible a preu raonable. És un nou problema greu i urgent, que ha de trobar solució si no volem empitjorar la realitat i frenar possibles increments de la regressió.
A aquests mateixos pobles pot haver-hi desenes o dotzenes de cases velles i atrotinades, abandonades, al costat d’altres espais, per llogar que han anat apujant preus per a segona residència o per a pisos/cases turístiques amb preus inabastables per a persones que treballin al poble o vulguin venir a fer-hi vida. Parlo de lloguers de 700, 800 i 900 euros al mes, no solament a pobles d’alta muntanya, molt turístics, sinó d’altres de propers que s’han contaminat pel que fa a preus.
Aquesta situació fa impossible que un metge, infermera, mestre, secretari d’ajuntament, administrativa, carter, farmacèutic o comercials es puguin quedar al poble, ni tampoc atreure futurs botiguers, fusters, pintors, llauners, treballadors per via telemàtica, etc., no s’atreveixen a venir davant imports tan desproporcionats.
Per fer front a la demanda, no hi ha promotors ni propietaris disposats a invertir en promocions noves o en rehabilitacions, perquè no els són rendibles. I perquè estem en uns moments de molt poca iniciativa privada en aquest àmbit.
Només ho poden fer els ajuntaments, en el doble vessant de resoldre aquesta carència i de conformar un patrimoni públic, en un camp que fins ara no era el seu. Aquest dilema no és nou perquè sempre els ajuntaments han hagut d’entrar en temes nous, si la necessitat ho requeria. Si mirem els serveis que teníem quaranta anys enrere, i mirem els existents avui dia, no hi ha color. I sort que han entomat els reptes!
Ara, toca fer-ho en matèria d’habitatge, però no ho poden fer sols. Aquí sí que s’han de mobilitzar les diputacions, la Generalitat, el Govern Central i, per descomptat, també la UE. Els ajuntaments han de poder obtenir ajuts a fons perdut per destinar a la compra de cases velles o pisos per destinar-los a futurs lloguers socials. Ja no parlo només per a persones amb problemàtiques socials, sinó per resoldre el dèficit de lloguer a preus raonables.
A algú li podrà semblar que entren en competència amb el sector privat. Bé, quan el sector privat no resol la problemàtica generada, ha de ser el públic el que ho faci. I això vol dir que als plans de les diputacions, al PUOSC (Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya) de la Generalitat, i amb fons de la Secretaria General de lluita contra la regressió demogràfica i, finalment, amb fons de la UE s’han de concedir ajuts per destinar a resoldre aquesta carència.
De fet, la Diputació de Barcelona ja té fons amb aquest destí, però hi hauria d’haver una coordinació i participació de tothom per aplegar volums que permetessin omplir de promocions tota la geografia dels pobles petits del país. Això tindria efectes beneficiosos per a l’economia i l’activitat a tot el territori, permetria ampliar el patrimoni municipal, obtenir ingressos per aquesta via i, sobretot, resoldre una necessitat urgent. No és hora de debats, sinó d’implementació de recursos. De posar-se a la feina i que aquest sigui el primer mandat en què els ajuntaments trobin suport suficient i adient.
