Josep Ballbè i Urrit
El grup musical La Trinca –amb la seva sornegueria habitual–feia la conya de traduir adagis del país bo i tirant pel dret.
A tall d’exemple, qui no recorda allò del “soplar y hacer botellas”? (pel “bufar i fer ampolles”, és clar). A partir d’ací, he triat un títol que molta gent desconeixerà…
M’explico: imaginem aquell gest de desaprovació que fem posant la llengua a la part inferior del paladar, sostinguda a les dents. De sobte, la fem baixar per fer un soroll com de “txsstt”. És allò que els castellans en diuen “chasquear la lengua” (al principat, “tocar l’ase”). Òbviament, activant la traducció castellana en format Trinca, ningú ens entendria allò de “tocar el asno”. Ha, ha, ha!
Fet aquest preàmbul, entro en matèria del tema que vull exposar. En concret, dins del món dels mitjans de comunicació, cada dia que passa m’indigno més. No sé pas si ens fan veure a galet, ens prenen el pèl o estem ben estabornits.
Cito tres exemples: publicitat dins dels noticiaris audiovisuals: des de fa uns quants anys, hi ha una normativa/legislació europea que la prohibeix taxativament. Sense enumerar –un per un– diferents canals, és evident que la direcció de les respectives cadenes s’ho passa pel folre del clatell. Posteriorment, es cobreixen l’esquena bo i argumentant que ho fan per separar la informació general de l’esportiva o la de l’oratge.
Sense abandonar aquest mateix entorn, hi ha periodistes i presentadors que es venen per quatre llenties. Què vull dir? Considero inadmissible que es presentin a fer d’actors de l’espot publicitari per anunciar productes del tipus que siguin. Altrament, un té dret a pensar que no deixa de ser un sobresou.
Concretament en el sector televisiu, recordo perfectament –a les classes de l’assignatura de Televisió, a la facultat de Ciències de la Informació, durant la carrera de Periodisme– la persona i propostes del professor Sergi Schaff (traspassat el 3 de gener d’enguany): les notícies s’haurien de donar asseguts en una taula de despatx, amb el portàtil davant, per poder seguir el fil del guió…
En cas de no ser així, et trobes una autèntica desfilada de models –sobretot femenina– amb faldilles més curtes del que és normal (o escotades) i sabates d’un taló marejant. Tal vegada em preguntaria –fent sorna– si es volen emparar en la tesi del comunicòleg Marshall McLuhan: “El mitjà és el missatge”. Què és més important, el nucli o l’embolcall aleatori?
Encara un darrer tema, no menys descarat: tot i admetre que la premsa escrita necessita recolzar-se en l’empenta/suport econòmic dels anuncis, la temàtica de les portades falses (integrals o al 50%) em treu de polleguera. Venen a ser quatre –o dues– pàgines publicitàries, de la mateixa mida que el mateix diari… embolicant el producte totalment. Els caps de setmana, quan vaig a comprar el diari i em trobo amb aquesta desagradable sorpresa, l’arrenco, la rebrego amb les mans, reduint-la a la mínima expressió i la deixo a la paperera del quiosc.
Algun lector podrà pensar –després d’aquestes reflexions– que soc una mica torracollons. No hi puc estar d’acord. Tan sols, com a consumidor, vull defensar els nostres drets… I demano/exigeixo que la legislació es compleixi, sense fer-se l’orni, mirant cap a un altre costat. Si no és així, em pertoca “tocar l’ase” i practicar la rebequeria.
