Josep Ballbè i Urrit
Acabem de conèixer la notícia que el Premi Nobel de Literatura d’enguany s’ha atorgat a un escriptor noruec, Jon Fosse.
A través d’aquest article, intentaré dibuixar una mica el seu perfil. Ho faig amb l’ànim d’engrescar tothom a llegir-lo. Ningú no en quedarà decebut. Ans al contrari. Val molt i molt la pena.
Té 64 anys i escriu de fa gairebé trenta anys. Potser allò que algú qualificaria d’una vocació un pèl tardana. Té obres d’assaig, contes, poesia, literatura infantil, novel·les i –sobretot–se’l situa al món dels guions teatrals. Malgrat que pugui semblar un desconegut, les seves obres s’han traduït a més quaranta idiomes. Al seu propi país, el valoren tant que el rei d’allí li va concedir –ja fa temps– la Grotten (una residència honorària, propietat de l’Estat). És dins les instal·lacions del Palau Reial. Vull pensar que, en aqueix entorn, la ploma deu anar sola quan es posa a compondre i a escriure.
Més d’un lector es preguntarà el perquè del títol que he triat per a aquest escrit. Tan senzill com pel fet que Fosse manté que la seva ambició persegueix que el nucli d’allò que escriu sigui transparent com l’aigua. També, que reflecteixi els entorns locals i universals, ensems. Això sí, sempre vol defugir tota mena de protagonisme i afegeix: “Prefereixo ignorar allò que escric. Tan sols cerco ser molt precís quan ho faig”. La discreció, doncs, esdevé un dels seus trets més remarcats.
Se’l considera el Beckett del segle XXI. La profunditat emocional de la seva obra palesa una narrativa senzilla, profunda, tendre i molt curosa. Pren el relleu de l’escriptora francesa Annie Ernaux, en un premi literari molt important arreu del món i dotat amb 920.000 euros. Poca broma!
Al llarg dels darrers deu anys, certament aquest guardó ha escenificat algunes sorpreses. Per exemple, l’any 2016 es va concedir a Bob Dylan “en haver contribuït a crear una expressió poètica dins la gran tradició de la cançó nord-americana”. La resta del llistat –a banda de la ja referida Annie Ernaux– seria el següent: Alice Munro (2013), Patrick Modiano (2014), Svetlana Alexiévich (2015), Kazuo Ishiguro (2017), Olga Tokarczuk (2018), Peter Handke (2019), Louise Glück (2020) i Abdulrazak Gurnah (2021).
En l’àmbit de l’Estat espanyol, podem vantar-nos de citar quatre escriptors afamats que van assolir aquest “cim”: José Echegaray (1904), Jacinto Benavente (1922), Juan-Ramón Jiménez (1956) i Camilo-José Cela (1989).
“Off the record” –i amb un cert calçador– podríem afegir-hi el peruà Mario Vargas Llosa, que també compta amb la nacionalitat espanyola. En detriment seu, posant-hi més pa que no pas formatge, potser s’ha fet més famós –a casa nostra– ocupant pàgines de l’anomenada “premsa del cor” que no pas per altres temes.
De cara a cloure l’article, em permeto recordar que la idea dels Nobels té el seu origen en la figura d’Alfred Nobel, descobridor de la dinamita. Abans de morir, va deixar escrit que el capital dels seus estalvis s’apliqués a crear una fundació que premiés aquelles persones que s’havien distingit per fer una contribució significativa i d’un pes específic important envers la humanitat. Va ser l’any 1901 –aproximadament cinc anys després de morir– que la idea esdevingué una realitat.
Les modalitats del guardó abasten cinc àrees o matèries: física, medicina, química, literatura i pau. En aquest darrer, justament la premsa del dia que tanco aquest article publica la notícia que s’ha concedit a l’activista iraniana Narges Mohammadi, pel seu activisme a favor dels drets de la dona. Tenia por que el Comitè hagués arribat a tenir la barra de pensar en l’estirabot vomitiu de donar-li a Josep Borrell, vicepresident de la Comissió Europea i màxim representant de la UE en matèria de seguretat…
Moltes cimeres, un munt de declaracions als “massmedia”, dinars i sopars de gala fent el passerell… però ens apropem als vint mesos de guerra. Tenim tot el dret a pensar que tant ell com tota la seva “parentela” política demostren molta inutilitat o poques ganes d’arranjar el focus. Tots ells se’n poden anar a pastar fang.
