Joan Costa Borras
La destrossa del patrimoni històric i paisatgístic que l’Ajuntament ha consumat al passeig Comte d’Ègara ja és un fet. Un veritable “matxembrat” d’elements i estils mal relligats.
La mostra imperceptible i sense sentit de les llambordes del primer passeig, el dels Lledoners, o el sortidor que tancava el Passeig, ara reubicat sota un arbre, encotillat per un quadrat de maons de nova factura i reconvertit en jardinera en són uns bons exemples. D’aquell Passeig de la Terrassa burgesa, reformat el 1952 per un dels arquitectes de referència de l’època, Ignasi Escudé, no en queda res. Pregunta: quin sentit té que continuï instal·lat en aquest espai central de la ciutat el monument al comte d’Ègara, Alfons Sala, més enllà de fer companyia a les cases vuitcentistes de la burgesia local?
Domènec Ferran, historiador i director del Museu de Terrassa, fins fa poc temps, en un article s’exclamava: “Només calia consultar a historiadors i urbanistes de la casa”, a fi de fer compatible el manteniment del patrimoni històric i paisatgístic amb la millora dels seus usos per a vianants. Apuntava amb bon criteri, com altres urbanistes i arquitectes de la ciutat, la necessitat de repensar tot l’espai, de forma integral i des de totes les mirades: usos, memòria, patrimoni, història, paisatgisme…
Efectivament, res d’això s’ha fet. Sembla que l’únic objectiu que s’ha aconseguit és facilitar més espai per a taules, cadires i consum de llimonada, a banda del principal, el de facilitar el pas a vianants. A primers de segle XX, la Bauhaus, l’escola que va revolucionar l’arquitectura i l’urbanisme modern, va fer famosa aquella frase de “menys és més”. Doncs bé, a aquesta reforma se li escau més la frase popular “caballo grande, ande o no ande”. El resultat, un mal a la vista, un mal irreparable al nostre patrimoni cultural, a la memòria històrica de Terrassa i a la llarga, potser, un mal negoci per als mateixos comerciants, perquè quan un espai perd personalitat, també perd encant.
D’altra banda, he de confessar que cada vegada que passo pel Passeig em venen al cap els tràgics successos que hi van ocórrer el 1902 durant una Vaga General convocada a fi de millorar les pèssimes condicions laborals que patinen els treballadors. Doncs bé, en el transcurs d’una manifestació al Passeig, l’exèrcit i la Guàrdia Civil va massacrar els manifestants, mentre des de les boniques cases vuitcentistes, la burgesia terrassenca aplaudia i oferia diners i queviures als repressors. El resultat, dos manifestants morts, molts ferits i molts més represaliats. Explico aquest fet ja que el comú dels mortals difícilment passen a engruixir el patrimoni monumental de la ciutat, hagin sigut assassinats, patit repressió o hagin portat una vida abnegada per la comunitat; per la qual cosa al final, les pedres, passeigs o jardins acaben explicant la història només de les seves classes dirigents. Al Passeig, per exemple, amb el monument que realça el líder dels fabricants de Terrassa, de la Unió monàrquica i comte d’Ègara per la gràcia del dictador Primo de Rivera, el ciutadà Alfonso Sala. Destacat per liderar l’estratègia d’oferir sous i condicions de misèria cap a la classe treballadora terrassenca mentre els fabricants quintuplicaven les seves fortunes o per la contractació de sicaris amb l’objectiu d’assassinar sindicalistes, també per aprofitar la seva influència a Madrid per revertir, amb males arts, la independència del poble de Sant Pere i repartir-se el territori entre Terrassa i Sabadell o de militar en anticatalanisme més rampant… ho sé, va fer l’Escola Industrial. Però ni de rebot per millorar la vida dels terrassencs i terrassenques, sinó per fer fàbriques més competitives i engruixir encara més les seves fortunes.
Conclusió: consumada l’ensulsiada, almenys que el Passeig reivindiqui la lluita i l’aportació de les classes populars a la ciutat i al conjunt de la classe treballadora. D’una banda, amb una placa al costat del monument del comte que expliqui suficientment el que va representar Alfonso Sala per a la classe obrera terrassenca i, de l’altra, amb la instal·lació d’un monument en memòria dels dos obrers morts per defensar condicions laborals dignes, en el marc de la Vaga General del 1902.