Salvador Cardús i Ros
Com s’ha tornat a posar damunt la taula del debat públic, la situació de la llengua catalana, ara mateix, no és per llançar les campanes al vol. I aquesta precarietat és un fet molt preocupant de cara a la bona salut no tan sols cultural, sinó sobretot social del nostre país.
És per això que la celebració, avui i per primera vegada, d’una Fira del Llibre en Català a iniciativa de la Comissió de Llengua i Cultura del Consell de la República, amb el suport d’una vintena d’entitats i institucions de tota mena, és una molt bona notícia. Cal tornar a portar al carrer la defensa d’una llengua, que és la nostra, la del país, i que només podem defensar nosaltres. Els llibres en català es poden comprar cada dia de l’any a les moltes de les llibreries que hi ha a Terrassa. Però portar-los al carrer és un gest de naturalesa política, en el millor i més ample sentit de la paraula, en què se’n reivindica el paper fonamental que ha de tenir la llengua catalana en el reforçament del vincle i la cohesió social, en aquest cas a Terrassa. I si aquest any és al Raval, potser en properes edicions s’hauria d’anar als barris on el català és pràcticament absent.
Les causes de la feblesa del català són molt diverses i no totes tenen “culpables”, que és allò que tant ens agrada trobar. El pes extraordinari dels moviments migratoris aquest principi de segle; el paper de les xarxes socials o la llengua predominant al mercat global del lleure juvenil, entre d’altres, són factors determinants en un procés de minorització que s’escapa de les mans dels poders públics. També hi fa molt la manca de poder polític per intervenir-hi des de Catalunya de manera efectiva. La regulació de l’estrangeria, la imposició de quotes escolars en l’ús de les llengües o el paper espanyolitzador dels sindicats, només per assenyalar tres àmbits, no depenen d’aquí.
Però, sobretot, hi ha uns comportaments lingüístics col·lectius –aquests sí que són responsabilitat individual– que incorporats a la nostra condició política subalterna a Espanya –Pedrolo en diria a la nostra “ànima d’esclau”– porta molts catalanoparlants a abandonar la seva llengua a la més petita ocasió. Un abandonament que es produeix tant per l’actitud de superioritat moral del castellanoparlant com per l’acomplexament del catalanoparlant per una mal entesa “bona educació”, i sovint pels contextos laborals i socials que porten a situacions absurdes com és el fet que dos catalanoparlants, a la feina, parlin en espanyol entre ells.
És per tot això que cal tornar a fer sortir el català al carrer. Cal reivindicar-ne el paper fonamental com a instrument d’adhesió a la cultura nacional i, així, fer possible la cohesió social de la qual anem tan mancats. I el llibre és una eina útil en aquesta afirmació real, però també simbòlica d’una voluntat d’existir com a poble, de sobreviure com a cultura, de tenir futur com a nació, i d’incorporar-hi tothom. De convertir el català en allò que qualsevol nació sap que cal tenir: una llengua comuna que, sense haver de canviar de creences i ideologies, amb independència dels orígens i el color de la pell, fins i tot amb independència de la llengua familiar que es parli a casa o la llengua global que es faci servir en les relacions internacionals, permeti mostrar a qualsevol individu que s’està compromès amb el futur del país on s’ha anat a viure i on es vol arrelar.
El futur de la llengua no és només una qüestió de preservació d’una particularitat, com qui defensa l’àguila cuabarrada de la seva extinció. És la lluita per la garantia d’un futur col·lectiu de benestar i prosperitat col·lectiva. Si no ho entenem, ens espera un futur sense atributs i sense esperança.
