Álvaro Luna, professor de l’Eseiaat
Sens dubte que en aquests moments de la pel·lícula a gairebé tothom li sona l’existència dels fons Next Generation per les campanyes de televisió, que ens animen a potenciar els nostres gens digitals.
També per les tanques d’algunes obres, que ens recorden que encara, en aquest país postbombolla immobiliària, no sabem fer créixer l’economia si no és a cop de maó.
El fons Next Generation van sorgir arran de la crisi econòmica, producte de l’efecte de la covid-19, que va afectar tota Europa. Un pla de rescat per part d’Europa, que per primer cop s’endeutava per tal de revitalitzar la seva economia sobre els pilars de la transició energètica, la digitalització i la reindustrialització.
Europa només havia conegut un pla similar amb anterioritat, va ser el pla Marshall, per reconstruir la vella Europa després de la Segona Guerra Mundial i, de fet, va venir de l’altra banda de l’Atlàntic. Els moderns fons Next Generation eren l’equivalent a cinc cops el pla Marshall, per tant, una aposta important, no exempta de lletra petita; no en va als passadissos del Parlament Europeu no es discutia la idoneïtat del seu nom, ja que aquest deute l’haurà d’eixugar la pròxima generació.
Ningú no nega que Europa necessitava posar una marxa més, la pressió de les potències emergents estreny el Vell Continent, que hi suma una guerra i una crisi energètica per si no n’hi hagués prou. Entre les inversions al sector de l’automoció, el de la generació d’hidrogen, les factories de bateries, etc. va haver-hi una partida destinada a la instal·lació de renovables, millora de sistemes tèrmics i emmagatzematge a les llars de les diferents comunitats autònomes. Les agències energètiques d’arreu, l’Institut Català de l’Energia (ICAEN) en el nostre cas, van promoure subvencions per incentivar la transició energètica a peu de carrer.
Caldria valorar si la idea de subvencionar una cosa que té una vida útil de trenta anys i una amortització (si està ben dimensionat) de cinc era bona o no. Veient com han anat les coses, clarament NO. La mesura va introduir un volum exagerat de burocràcia a les empreses que ja instal·laven una tecnologia solvent i va aturar la inversió privada, en espera del mannà caigut d’Europa que havia de pagar-ho tot. El resultat, més d’1,5 anys per rebre resposta, en el millor dels casos, i un altre període desconegut perquè aquells que van fer la inversió rebin els ajuts. Amb data d’avui, els més primerencs a demanar-les, a finals de l’any 2021, encara no han vist ni un euro. És, si més no, un panorama no gaire encisador que debilita la confiança en les institucions i adultera els processos de transició energètica. S’han de buscar, per tant, noves fórmules i desfer l’embolic que s’està formant.
Val a dir que no és un problema que tinguem només els catalans, és una qüestió general en l’àmbit estatal que està començant a fer bullir l’olla de demandes col·lectives davant de la incertesa, potser evitable, que ha generat. En aquest punt, un no pot deixar de recordar en Berlanga i el mític Pepe Isbert en blanc i negre esperant a la balconada un Mr. Marshall que mai no va arribar… potser una imatge molt més vigent del que podem pensar.
Analogies a part, si algú es troba en el moment de fer inversions, li recomano que moderi l’expectativa a la realitat i que no faci volar coloms, perquè potser els fons Next Generation no pagaran la festa i cal tenir un pla B.
A l’inici de tot aquest procés, sentia els economistes experts en la gestió pública dir que la dificultat dels fons no era tenir-los, sinó poder-los executar i justificar per rebre’ls. Val a dir que en el seu moment pensava que era més una hipèrbole que una realitat, però res més enllà de la realitat. Senyores i senyors que ens governen, engreixin els engranatges perquè aquest tren passa cada 76 anys, com el cometa Haley, tal com apuntaria el meu company a l’Eseiaat Miquel Sureda, i ara per ara anem pel camí de perdre’l.