Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Un dels mestres de la reflexió personal (Paulo Coelho) expressava sempre que malgrat que puguem tenir tots els mitjans tecnològics i de comunicació a l’abast, no hi ha res que substitueixi la mirada d’un ésser humà.
També deia que ningú aconsegueix mentir, ningú aconsegueix amagar res quan mira directament als ulls d’una altra persona. Ara el món ha canviat perquè les parelles, les cites i els compromisos es trenquen per WhatsApp sense donar més importància als anys de relació, la importància de la trobada o la rellevància del compromís. “Et desitjo molta sort”, “em sap greu que no puc venir” o “disculpa’m quedem en un altre moment” són excuses recurrents per amagar el cap sota l’ala de moltes de les persones, bones i dolentes, que van per la vida de valentes i amb criteri, amb sentiment de fermesa, però que realment deixen molt a desitjar.
En els temps en què una bona encaixada de mans, una abraçada, la paraulada donada o una mirada neta i clara als ulls de la gent significava quelcom més que qualsevol document que segellés la relació o l’acord entre dues o més persones, la covardia estava arraconada a les profunditats de les relacions socials. Gairebé tothom anava de cara i es fiava del que s’havia manifestat.
I és clar que es trencaven parelles, cites i compromisos, però es feia amb la determinació i la dignitat necessària, pròpia de les bones persones, d’una gent que havia rebut una educació prou consistent i valuosa per acollir l’empatia com una manera de passar per la vida. Les noves tecnologies permeten que les relacions humanes s’hagin convertit en quelcom passatger, fruit de moments interessats i egoistes que quan deixen de ser atraients es veuen dilapidades per missatges freds i distants.
És per tot això que jo avui i en aquest article procuro defensar la importància que té per al gènere humà mirar-nos als ulls per assumir aquelles coses que no es poden transmetre de manera honesta i valenta amb un PDF, una trucada o un missatge de WhatsApp. És cert que per actuar d’una determinada manera has hagut d’haver estat educat des de petit en aquesta línia, vull dir, que el que s’ha mamat a casa és segurament el que coneixes, defenses i comparteixes, però també cal dir que he llegit alguns llibres en què fills de nazis assassins s’avergonyien de les atrocitats que els seus pares havien fet en el decurs de les seves vides i havien intentat rescabalar-se.
Mirar-nos als ulls i anar de cara per sentir-nos bona gent, perquè el sentiment de mala persona és força difícil de sentir i molt més d’assumir i tot i que ens pensem que la consciència és la que determina la bonança dels nostres comportaments, a la consciència se l’enganya fàcilment i fer trampes al solitari és quelcom que molts i moltes desenvolupen amb prou coneixement o sense.
Mirar-nos als ulls per ser honestos amb nosaltres mateixos i per donar exemple als nostres fills, que segurament en molts casos seran un fidel exemple de la nostra covardia i també de les nostres atrocitats.
Sempre m’ha agradat una frase de l’escriptor i filòsof britànic Gilbert Keith Chesterton que diu: “Hi ha un camí entre els ulls i el cor que no passa per la raó”.
