Joan Roma i Cunill
Segons el territori, uns diuen anar a caçar bolets, altres a collir bolets, i nosaltres a buscar bolets.
Bé, això era abans de la constatació clara que estem en plena crisi climàtica. També, a la muntanya, amb canvis més ràpids dels esperats.
Ja no plou quan toca, ni amb la intensitat habitual. Fa més calor, durant més temps, amb vents inesperats, etc. En resum, que les tradicionals temporades de bolets ja no són el que eren i molt ens temem que ja no tornaran.
Tot i això, milers de vehicles amb els seus conductors, acompanyats d’amics i parents, pugen cap a les zones de muntanya, envaint camins, prats i boscos. És una de les allaus més temudes pels pagesos i ramaders, perquè en són els grans perjudicats.
No hi ha prou consciència del que suposa per a ells que es tanquin camins de pas, es trenquin vailets o es deixin munts de deixalles per tot arreu. Acabada la temporada, els toca reparar desperfectes, fer neteja i recuperar normalitat. La majoria d’ells fan vots perquè les temporades siguin tan curtes com sigui possible.
Fa anys, molts anys, que demanem una regulació més estricta i més àmplia de l’accés al bosc per evitar els danys produïts per aquesta allau de buscadors o collidors de bolets. Hi ha territoris d’Espanya en què la regulació és rigorosa i de compliment obligat. Zones de les Castelles, l’Aragó i algunes parts d’Andalusia i Extremadura tenen permisos vigents amb pagament de quotes.
En altres indrets, com Suïssa, han imposat quotes i volums màxims de collita molt restrictius per persona i dia. L’any passat, vaig veure algun rètol en què s’especificava un quilo per persona i dia.
De moment, aquí el Govern de torn escolta les queixes, diu que estan pensant en alguna cosa i esperen que acabi la temporada per girar pàgina i esperar l’any vinent. No s’atreveix a impulsar una iniciativa reguladora perquè no vol quedar malament amb els milers de buscadors que consideren els boscos com si fossin de la seva propietat.
Tenim un problema, perquè la massificació s’està produint al llarg i ample de tot l’any. A l’estiu perquè es busquen espais per anar a fer la costellada o per posar autocaravanes en qualsevol indret trobat.
A la primavera perquè sortim de l’hivern i la gent vol iniciar viatges cap a la natura, per contemplar la bellesa del verd i les flors. I a la tardor perquè els boscos ofereixen tots els tons dels colors. Queda l’hivern que per a alguns pot servir per anar a esquiar i per a altres per anar a veure rius i rieres glaçades.
La qüestió és que les ciutats es van engrandint amb la mateixa rapidesa amb què els pobles es van despoblant. Queden pocs pagesos i ramaders, els quals gairebé ningú ajuda, i totes les administracions els carreguen de papers i obligacions. Són els guardians de la natura, els seus protectors, i cada un que perdem suposa deixar un ampli territori a la seva sort. No anem per bon camí, i ben aviat ens adonarem del valor de les pèrdues.
Els propers caps de setmana seran terribles i perillosos per circular, des de primera hora del matí, fins tard al vespre. Cada racó i cada espai de carretera és ocupat per vehicles, dels quals surten persones deleroses de buscar i remenar, imaginant trobar bolets des de les cunetes fins als caps dels rocs. No s’estranyin de l’escassedat perquè el temps no ajuda, i aquestes allaus tampoc faciliten el seu creixement. De la terra trepitjada i remoguda en fugen les llavors dels bolets.
