Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Els que ens dediquem a intentar ajudar les persones a través de diferents mètodes d’introspecció i reflexió personal, el “coaching” és el que jo utilitzo, estem força exposats a tenir moments en què per a la nostra activitat necessitem una mirada exterior.
Aquesta mirada ens ha de tornar a, primer, poder sanejar la nostra ment de tot el que anem absorbint de les diferents sessions que tenim amb els nostres clients i, segon, poder tornar a enfocar les coses des de punts de vistes objectius, clarificadors i especialment eficaços. En el meu cas, disposo de persones excepcionals que sempre han estat allà, passi el que passi sempre són capaces de ser-hi per ajudar, tot i que a elles de vegades els suposi una càrrega haver-me de suportar. Però no n’hi ha prou amb aquest suport que neix de l’amistat. També el suport de terapeutes professionals que contrasten el que creus que saps amb el que dius i, sobretot, amb el que fas. És aquí quan apareix la Dra. Trulls, que em serveix en cadascuna de les seves interaccions per generar en mi especialment la contradicció en moltes de les coses que penso o que dic, però que després no faig. En l’última visita, em va sacsejar amb el repte de fer un escrit sobre el codi del risc de viure, i més enllà de la sotragada inicial, vaig pensar que ho faria per ella i també per tota la gent que em llegeix.
Jo soc dels qui deixar la ment en blanc els costa, sempre observant, analitzant i rumiant, i això m’ha portat a plantejar-me coses tan existencials com el sentit de la vida i cada cop que a la doctora li pregunto quin sentit té la vida per a ella, s’enfada per aquesta visió pessimista, segons ella, que li manifesto. Per mi no és pas una visió pessimista, sinó una anàlisi del fet de viure en un lloc al qual no hem triat venir, del qual no triem marxar (en la majoria dels casos) i que durant alguns anys hem de transitar de manera quotidiana per omplir l’interval que hi ha entre els dos extrems que us acabo de citar. No és que entengui que aquest trànsit presenta riscos insalvables, però per a algunes persones el trànsit ha d’estar ple d’episodis que facin que els moments d’adrenalina superin els moments de cortisol, és a dir, més moments potents que no pas desesperants. Per a mi el codi per viure ha passat segurament per diferents etapes, i crec que una mica ens passa a tots i a totes. De jove, amb expectatives molt altes per assolir grans reptes i, a partir d’una certa edat, buscant elements més pròxims i que aportin tranquil·litat, amor i companyia, com poden ser la família, el temps per a tu i els teus i situacions de control i estabilitat en tots els àmbits de la vida. El codi personal del risc de viure està molt lligat a com enfoquem aquest camí i quines coses volem trobar-nos mentre ens desplacem, però també ve condicionat per tot allò que hem anat acumulant quan des que vàrem néixer ens ha anat passant. Al final, cal entendre que la vida per ella mateixa segurament no té cap sentit, qui realment ha de ser capaç de donar-li sentit i trobar l’objectiu pel qual és necessari viure ens ho hem de fer cadascú de nosaltres. És per això que de vegades trobem persones que sense tenir res són extremadament felices perquè cada dia se senten privilegiades per tot el que estan vivint. També persones que ho tenen tot són immensament infelices, perquè tot i tenir les necessitats bàsiques més que cobertes, es troben en contínua guerra amb el que la vida els va portant. Si hagués de trobar una paraula, un concepte, que acollís tot el que entenc com a codi del risc de viure, seria serenor per acceptar el passat, serenor per viure el present tot i que ara no ens agradi i serenor per afrontar el futur, esperant que allò que vindrà serà el que havia de passar. Aquest és el codi del risc de viure.
