Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“Qui no té la valentia de parlar en favor dels seus drets no es pot guanyar el respecte dels altres”, René Torres Ruiz, Doctor en Ciències Polítiques per la UAB.
Que ningú permeti cap abús, que quedi clar que aquells que l’aplaudeixen o el disculpen són igual de culpables que l’abusador! Denúncies i destitucions immediates davant qualsevol agressió!
Durant el canvi d’ATS a diplomat (anys 1978-1979), vaig haver de repetir massa vegades “no em dic maca, em dic Rosa i, no em dic nena, em dic Rosa”. Un dels que tenia aquest costum diguem-ne “paternalista” una vegada em va dir: “No sé per què et molesta, és una manera afectuosa de parlar”, “Tan sols li faré una pregunta: vostè parla de la mateixa manera afectuosa a un home de la meva edat? Li diu: ‘Passa nen, seu maco’?”, “Home, és clar que no!”, va respondre immediatament, “Doncs miri, a mi i a qualsevol altra dona ens ha de tractar amb la mateixa educació que té amb els companys homes, perquè no necessitem el seu afecte ni paternalisme, sinó que els temes que venim a tractar es tractin i es resolguin de la manera més efectiva i curosa”. Haig de dir que cap cosa d’aquestes les vaig viure en l’àmbit acadèmic, ans al contrari, el respecte de la universitat, a mi em pertocava la UB, va ser sempre el que s’espera de les persones amb educació.
Si en l’àmbit de feina ens trobàvem en situacions com les abans esmentades, no era diferent pel que fa al carrer. Quantes vegades ens hem hagut de sentir mentre conduïm, el cotxe o la moto, o el que sigui, davant de qualsevol ensurt, en siguem o no responsables, “dona havia de ser”? L’avi i el pare, transportistes ambdós, em van ensenyar tant a conduir com a respectar i fer-me respectar. Recordo, particularment i amb molt d’amor, unes frases que em deia sempre l’avi i que m’han servit molt durant tota la vida, i són les següents: “Por a res, respecte a tot”, “No diguis mai impossible, posa’t a treballar per fer-ho possible, potser tu no ho aconseguiràs, però hauràs obert un camí perquè un altre ho faci possible” i “no callis mai davant una injustícia, ara bé, digues-ho tot sense cridar i amb el màxim d’educació, és la millor manera que l’altre entengui el que li dius i que tu et sentis segura i forta”. Sí, molt m’han servit i ajudat. Un exemple de les moltes bajanades que he hagut de viure pel fet de conduir sent dona, i segur que moltes dones ho poden fer seu, és el següent: tenia 28 anys, pujava amb el cotxe el carrer de casa i de sobte surt un cotxe de la meva esquerra que m’obliga a fer un cop de volant a la dreta per no xocar, vaig frenar i anava a baixar quan començo a sentir crits del conductor de l’altre vehicle, amb les frases tan típiques dedicades en exclusiva a les dones, puc escriure tal com va anar perquè ho vaig anotar aquell mateix dia. Va començar amb un “mecagund…, dona havies de ser, a rentar plats les dones que no serviu per a res més, sou unes inútils…”, en aquest moment ja havia sortit la gent de la botiga i la tintoreria que hi havia al costat de casa, i que em coneixien de feia anys. Tant ells com la seva dona li demanaven que callés, jo allà dempeus el mirava sense obrir boca fins que ell va acabar d’insultar-me, i mirant-me amb molt mala bava em va dir: “Què mires! Que potser vols dir-me alguna cosa?”. El propietari de la tintoreria li va començar a dir que era un maleducat, li vaig demanar que em deixés contestar-li, i li digué: “Doncs sí, hi ha tres coses que li vull dir, la primera és que té tota la raó a dir que soc una dona, ho soc i me’n sento molt orgullosa de ser-ho, la segona és que a rentar plats se n’hi vagi vostè, a mi me’ls renta la marieta, que és com a casa li diem carinyosament a la rentaplats, i la tercera i última: faci’s mirar la visió perquè s’ha saltat el cediu el pas que hi ha al carrer del qual vostè ha sortit tan decidit, i per això ha provocat tot aquest escàndol. Ah, una última cosa, aquesta per a vostè, senyora –vaig dir dirigint-me a la seva dona, que estava plorant dins el cotxe–, l’acompanyo en el sentiment i entenc la vergonya que està passant, però no plori, no val la pena”. Va mirar enrere i es va posar més que vermell, va pujar al cotxe mentre els veïns aplaudien. Sí, em tremolaven les cames, no són situacions gens agradables i mantenir la calma em va costar molt, tenia els llavis amb les dents marcades, però valia la pena posar-se a cridar i insultar com ell? Jo estic convençuda, i la vida m’ho ha demostrat, que no, quantes vegades quan anava tant a la tintoreria o a la botiga, ara ja tancades, em recordaven que havien sentit com a seus aquells insults i la lliçó que va rebre aquell home. No pretenia donar cap lliçó, tan sols no permetre que, per qüestió de sexe, es pogués insultar impunement, quan a més havia estat ell l’infractor.
Noies, no us deixeu vexar per ningú, no en tenen cap dret! Nois, tots els que us heu adonat que d’aquesta manera no avancem, que sé que en sou molts, feu un pas endavant per aturar-ho, i si un cap de setmana ens quedem sense futbol o sense esports, ho arreglaran ràpidament, els diners mouen muntanyes, i també netegen les cadires de paràsits, perquè la unió fa la força, ara cal unir-se per fer justícia. I pensem-hi bé, perquè, última notícia d’avui 19/9/23: “Les jugadores sueques es plantegen fer costat a les espanyoles i boicotejar el partit”, un aplaudiment per elles!
Sé que he sigut, i soc, el que vulgarment es diu “un gra al cul”, ara bé, mai m’han fet fora d’enlloc per dir les coses que havia de dir, i encara que hi ha hagut moments durs i cansats, va valdre la pena, sempre val la pena defensar el que és de justícia. Cal recordar que tots som iguals, bàsicament persones!
