Ramon Bosch
Llegeixo, per interès propi i motivat, la llei de benestar animal que entrarà en vigor la setmana vinent. El seu redactat, especialment el preàmbul, sembla fet per un guionista de Disney més que no pas per un advocat de l’Estat.
De fet, hi ha passatges de la llei que, quan es llegeixen, ressonen al cap amb aquell singular accent porto-riqueny de pel·lícules mítiques com “Bambi” o “Dumbo” pertanyents a l’edat d’or de l’antropomorfisme animal.
El primer que crida l’atenció és que el legislador no es posa d’acord ni amb ell mateix a l’hora d’establir quin és l’objectiu de la llei. Efectivament, en el preàmbul podem llegir que el seu objectiu “no és tant garantir el benestar dels animals (!) sinó regular el reconeixement i la protecció de la dignitat dels animals per part de la societat”. Ens trobem, doncs, només començar amb una de les típiques contradiccions de l’esquerra mel·líflua: dir que es fa una cosa quan en realitat se’n vol fer una altra com, per exemple, dir “urbanisme tàctic” del fet de posar obstacles a la circulació dels cotxes. Per si no n’hi hagués prou, més endavant, en el mateix preàmbul se’ns reconeix que en realitat “la present llei té per objectiu implementar mecanismes legals amb la finalitat de fomentar la protecció animal i prevenir l’alt grau d’abandonament d’animals en el nostre país”. En canvi, en l’articulat de la llei, que sembla escrit per una altra mà que no pas el preàmbul, se’ns aclareix que “la llei té per objecte establir el règim jurídic bàsic en tot el territori espanyol per a la protecció, garantia dels drets i benestar dels animals de companyia i silvestres en captivitat”. En què quedem?
No caldria més proves per documentar l’embolic mental dels inspiradors i redactors d’aquesta llei. Però això ens evitaria el plaer de comentar algun dels seus passatges més sorprenents. D’entrada, recomano l’atenta lectura de l’article 3, en què el legislador s’ha vist amb l’obligació de fer un petit vocabulari que recull la definició singular que atorguen els animalistes a determinades paraules d’ús comú. D’entre tot aquest vocabulari destaca amb llum pròpia el fet que els propietaris de gossos i gats (i també de fures) no s’anomenen com a tals, sinó com a titulars d’aquells animals, no fos cas que algú ens pogués titllar d’esclavistes en considerar-nos propietaris d’un ésser viu! Fins ara hom podia ser titular d’un carnet o d’una farmàcia, d’una càtedra fins i tot, o de la porteria del Barça, però ningú es reconeixia com a titular d’un gos, ho trobo d’una excentricitat deliciosa, pròpia de sant Francesc d’Assís que anomenava “germans” tant als llops com a les caderneres.
La cosa no tindria més importància i quedaria fins i tot “cuqui” si no fos que això és una llei estatal que comporta unes obligacions i conté un règim sancionador –i aquí és on el bonisme comença a ensenyar les seves urpes d’astracan. Així, hi podem llegir que qui vulgui tenir un gos haurà de fer un curset de formació obligatori i contractar una assegurança de responsabilitat civil. No deixa de ser curiós que es pugui tenir un fill sense fer cap curset obligatori i, en canvi, sigui preceptiu per tenir un gos, sincerament, crec que és un clar indicador que, socialment parlant, som un vaixell a la deriva.
Però allà on la llei arriba al paroxisme és a l’apartat de sancions, en què podem llegir que les infraccions lleus comportaran una sanció de 500 a 10.000 euros. I què considera la llei una sanció lleu? Es deu preguntar el preocupat lector. “La inobservança de prohibicions, cures i obligacions establertes per la llei”. Coses com no fer el curset o tenir el gos lligat sense la supervisió presencial del responsable. Les infraccions greus comporten sancions de 10.000 a 50.000 euros i s’entenen com a tals coses com no complir amb les obligacions d’identificació de l’animal o l’ús de mètodes agressius o violents en l’educació de l’animal.
Les infraccions molt greus comporten sancions que van dels 50.000 als 200.000 euros i són considerades com a tals el sacrifici d’animals no autoritzat, la cria no autoritzada o l’ús d’animals en activitats prohibides, especialment en activitats culturals o festives. I aquí es veu la gran hipocresia d’aquesta llei perquè d’aquesta prohibició n’estan exemptes les curses de braus i la caça. Per entendre’ns, no es permet que es faci un espectacle amb cavalls al circ, no fos cas que patissin estrès, però al legislador li sembla perfecte que es mati un brau en una plaça perquè es veu que els braus allà s’ho deuen passar d’allò més bé. Es pot matar una llebre o un cérvol, però si tenim un gat a casa ha de viure millor que el maharajà de Kapurthala. I sobretot, sobretot, que a ningú no se li acudeixi fotre-li una surra a un gos, encara que s’hagi menjat el pollastre del dinar, perquè li sortirà molt més barat convidar tota la família al Via Veneto.
