Salvador Cardús i Ros
Si es llegeix amb atenció el text del Ban publicat per l’alcalde, Jordi Ballart, en ocasió de la Diada nacional de Catalunya, es pot observar que, excepte els “visca Terrassa” i “visca Catalunya” finals, no hi ha ni la més petita referència que ens pugui identificar de manera particular, ni la ciutat ni el país.
És un text que es podria publicar a qualsevol ciutat de qualsevol país. Un contingut absolutament anacional i territorialment inidentificable. Val aquí, a Malmö (Suècia), Nantes (França) o Coventry (Regne Unit), només per dir ciutats de mida similar.
De fet, pensant-ho més bé, no valdria a cap d’aquestes ciutats. I no valdria perquè, més segures d’elles mateixes, amb més autoestima, és evident que en la seva Diada nacional no es deuen estar de mostrar i reivindicar amb orgull la seva pròpia, particular i diferenciada identitat cultural i nacional, el seu passat històric i, no cal dir-ho, la seva llengua. És a dir, allò que han estat, són i volen continuar sent.
En canvi, per l’alcalde, Jordi Ballart, allò que caracteritza els terrassencs és que no som res d’especial, res d’específic, res de singular. L’únic que som –una idea obsessivament repetida al Ban– és diversos: “Diversos de persones, de llengües, d’idees i d’identitats”, escriu. És a dir, Terrassa no té llengua pròpia i no té identitat específica. Més que una nació, per l’alcalde som un garbuix, un poti-poti, pura barreja. Potser som un calaix de sastre col·lectiu.
El problema principal que Ballart assenyala, a la Diada nacional, és el de la intolerància, i cita la xenofòbia, el racisme, la misogínia, l’homofòbia, la discafòbia. Però, per a la Diada, no li ha vingut el cap ni la catalanofòbia ni la persecució judicial de l’independentisme, de la qual Terrassa ha estat especialment afectada. I, és clar, entén la Diada com la festa de la diversitat que, sembla, com més gran sigui, més solemne serà.
Certament, el pensament de Jordi Ballart és legítim –i molt habitual en el pensament polític nacionalment submís i acomplexat d’aquest país–, que, d’altra banda, acaba de repetir, democràticament, com a alcalde. Però més que un pensament, és un no-pensament que converteix Terrassa és un no-lloc, una mena d’aeroport. Vull dir que des del punt de vista polític, cultural, lingüístic, és a dir, nacional, és un no-pensament perquè no es compromet en cap d’aquestes dimensions. És cert que, vistes les xarxes, l’alcalde està profundament compromès amb tots els bars, cafeteries, pizzeries i restaurants de Terrassa. Amb les perruqueries i botigues de barri. Amb totes les associacions i ONG locals i amb tots els equips esportius. És un compromís de naturalesa populista que li dona uns resultats electorals excel·lents. Però s’escapa com una anguila de cap proposta d’identificació col·lectiva concreta que l’obligui a definir-se, a prendre partit, a precisar quins models culturals i socials vol –i quins no– per a Terrassa.
El problema de tot això és que no es limita a ser una qüestió de gustos, ni tan sols una estratègia política astuta, sinó que es renuncia a definir quins són els vincles sobre els quals s’ha de construir la comunitat, quins mecanismes de pertinença a la ciutat i al país. En definitiva, no diu com vol garantir la necessària cohesió social i amb quins principis concrets. I cal advertir Ballart que és precisament la manca de cohesió i de comunitat allò que alimenta la intolerància que tant sembla témer.
