Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“La democràcia porta el nom més bell que hi ha: igualtat”, Heròdot d’Halicarnàs. “La democràcia atenesa era una democràcia directa en què es convocava tots els ciutadans a la plaça pública, l’àgora, i un cop reunits prenien les decisions”… Igual que ara.
Si hi hagués igualtat, es tractaria les dones de manera diferent que els homes? Si hi hagués igualtat, aquest tal Rubiales hauria de besar a la boca els jugadors de futbol masculí? Si hi hagués igualtat, hi hauria gentussa cridant contra els immigrants i per la unitat d’Espanya en el minut de silenci pel terratrèmol del Marroc? On hi ha igualtat? I, per tant, on hi ha democràcia?
Quan al títol de l’article dic “tants anys i no avancem ni a empentes”, el que vull expressar és el desengany que sentim totes les persones, dones i homes, que fa anys que lluitem per la igualtat entre sexes, i també entre races i religions. No hi ha ciutadans de primera i de segona, hi ha persones, i totes tenim els mateixos drets i la mateixa dignitat.
Tot acte té una conseqüència, i aquests actes masclistes, dèspotes, maleducats, racistes l’han de tenir i de forma immediata. El que va fer aquest homenot ho va veure tothom en directe. No es pressuposa res perquè és un acte d’abús en viu i en directe. També la seva mala educació agafant-se els testicles va ser en directe. I les conseqüències havien de ser immediates i no deixar passar el temps que ha passat. Encara que haig de reconèixer que ens ha permès veure la quantitat i qualitat dels impresentables que l’envoltaven, i n’han sortit impunes, això encara és més indignant. Mirin, puc entendre que no acceptin que hi hagi un masclista. Ara bé, no puc ni vull entendre ni un dels que el van aplaudir i, encara més, el van defensar, sense aquesta gentussa, creguin-me, hi hauria menys xoriços masclistes.
Com a dona i infermera vaig patir “intents de dominació”. M’explico: jo soc de les que vam estudiar ATS. Només llegir el nom ja fa mal els ulls. Doncs bé, hi havia que “l’ajudant” ho veia com a “criada”, “assistenta personal”, gran error! La meva primera setmana de feina a l’hospital va ser en un servei en què el cap de servei, segons em va informar l’auxiliar el dia abans de la seva festa setmanal, esmorzava a les 9 hores en punt: dos croissants de “tal pastisseria” que, quan ella tenia festa, havia de comprar jo abans de començar el meu torn, amb un cafè amb llet fort de cafè, me la vaig mirar al·lucinada i li vaig dir que no ho pensava fer, ella em va insistir en el fet que si no volia tenir problemes, ho fes, tan sols li vaig contestar que tranquil·la; en aquells anys i en aquell hospital teníem vint-i-cinc malalts per infermera amb una auxiliar, el dia que l’auxiliar feia festa, la infermera estava sola, el dia que tocava festa a la infermera sí que posaven una infermera per cobrir-la. Bé, com es poden imaginar, de feina no en faltava, sovint ni teníem temps per anar al lavabo. Estava en plena feina quan sento una veu a la meva esquena que em diu: “Senyoreta, vostè sap quina hora és?”. El cor em va fer un salt, em vaig girar i vaig contestar amb tota la tranquil·litat que vaig poder: “Les nou i cinc, doctor”. Ell em va dir: “Vostè sap què ha de fer a aquesta hora?”. “I tant –li vaig contestar–, repartir les medicacions, canvi de sèrums, el de cada matí”; no puc descriure la seva mirada ni com em tremolaven les cames a mi…, “No li ha dit la Srta. X que jo esmorzo cada dia dos croissants amb un cafè amb llet a aquesta hora?”. “Sí, doctor, però el seu esmorzar no és feina meva, jo no he estudiat Infermeria per servir esmorzars ni res similar a cap metge, he fet Infermeria per tenir cura de les persones malaltes, si vostè un dia es troba malament, no dubti que, com a professional, faré el que faci falta per tenir cura de la seva salut; ara bé, el seu esmorzar no entra dins de les meves responsabilitats professionals, i ara el deixo que tinc molta feina”. Mentre m’allunyava vaig sentir com murmurava “això no quedarà així”. En acabar el meu torn, vaig informar la cap d’infermeria del que havia succeït, tan sols em va dir: “Segur que demà et cridaran de direcció”. Així va ser, em van trucar que pugés a direcció perquè el director volia parlar amb mi, i vaig pujar amb el convenciment que m’acomiadarien, la sorpresa va ser quan el director, metge, em va rebre amb un somriure dient-me: “Endavant Srta. Rosa, em pot explicar què va passar ahir?”. Li ho vaig explicar i en acabar em va dir: “La felicito per la seva determinació, ja era hora que algú li parés els peus, li puc dir en nom dels companys que no estem d’acord amb l’abús de poder del Dr. X”, me’l vaig quedar mirant i no vaig poder evitar dir-li: “Perdoni, si, com vostè diu, la resta de caps de servei no estan d’acord amb aquest abús de poder, per què no li han dit? Jo soc nova aquí, i no m’agradaria que ningú més hagués de passar la mala estona que he passat, he pujat pensat que m’acomiadaria, sabent el que passava, no podien, entre companys i com a director, fer-li saber que no era tolerable la seva actitud?”. “Té raó, hem de posar solució a aquests tipus de comportaments i altres problemes”, em va contestar.
Al cap de poc més de sis mesos es va organitzar el primer comitè de direcció d’hospital amb un representant de cada estament, escollit pels companys d’estament, era el que ara en diríem un comitè d’ètica hospitalària. Les companyes d’infermeria van considerar, amb el que havia passat, que volien que les representés, això va ser entre final de l’any 1975 i començament del 1976.
