Si observés l’estiu que ara tanquem, me’l passaria davant els meus ulls com un anunci d’estiu d’Estrella Damm.
Però no hi sortirien velers. Seria més aviat l’anunci televisiu de l’Estrella “Borroka”, una forma de dir “mediterràniament” al nostre estil. Borroka, de l’èuscar, que podríem traduir per “de la ceba”. Més d’arracadetes i ronyoneres, vaja.
A la primera seqüència es veuen unes piscines municipals. Encara és juny, a una ciutat del País Basc. La meva “kuadrilla” i jo estem estirats damunt la gespa. Sense samarreta, faig el llangardaix damunt la tovallola, demanant l’atenció (mig de broma, mig de debò) d’una amiga. I ella, Maria, riu i es posa a fer-me pessigolletes a l’esquena.
Llavors, penso que és el moment en què més a prop he estat que algú em toqués la pell en tot el darrer any. Notar, senzillament, el contacte nu de l’alteritat.
Ja és juliol i soc a Palma. He sopat a casa del meu ex i acabem la vetllada dormisquejant-nos al sofà. Aferrats pel tors. Com abans, Mateu. Llavors torno a pensar: és el més a prop que he estat de sentir una abraçada profunda. No pas efímera i fugissera, com una salutació trivial pel carrer. “L’expressió quotidiana de la soledat de la pell”, en paraules de Marina Garcés a “Fora de classe” (Arcàdia).
Ara és agost, i dues guineus se’m tiren damunt. Són l’Ibaï i l’Hodeï, els meus nebots de 2 i 4 anys, que em reclamen atenció. Que tenen juguera. Que ronden per entre les cames i que se’m peguen als braços mentre van fent la seva. Com orbitant.
I llavors penso que és el més proper, en un any, a notar la calidesa de la pell de l’altre, dels meus nebots, de tenir cura d’altri.
El record. “La nostra identitat és memòria, però aquesta memòria no la controlem”, sosté Joan-Carles Mèlich a “L’experiència de la pèrdua” (Arcàdia, també). L’enyorança de tocar-nos.
Perquè el contacte físic -innat- sembla que sigui un desig, però és una necessitat. Ara pensa Laura en veu alta: “De la mateixa manera que no ens passaria pel cap tenir un nadó sense fer-li “mimitos” durant dos anys, tampoc els adults podem estar sense sentir el contacte físic dels altres”.
I és que fer-nos carícies i moixonies -senzillament- mola. I no cal que sigui, exclusivament, en l’àmbit sexual. Així com tampoc cal que unes carícies siguin sempre amb la parella (i el consegüent parellacentrisme).
Tanmateix, si estem sense parella, sembla molt més difícil aconseguir unes carantoines que ens reconfortin i ens vinculin. Que ens facin sentir interdependents.
I és que hem acabat per fer que semblin un privilegi de tenir un cònjuge estable. Però és igualment cert que hi pot haver contacte amb les amistats. Pensa quan estàs al sofà amb alguns amics i amigues. I passes les cames per damunt les de l’altre, estirant-les una mica sobre les seves.
O imagina’t fer una migdiada plegats, i que escoltar la respiració de la teva amiga et porti a la zona de confort en què relaxar-te.
Som, però, una contradicció: perquè quan necessitem aquesta proximitat física, se’ns fa difícil demanar-ho obertament.
I, tanmateix, els contorns del teu cos són els contorns d’una vida vivible.
