Josep Ballbè i Urrit
La conjuntura política actual és histriònicament kafkiana. La casualitat ha volgut que l’arrancada de la nova legislatura depengui del “criteri” d’en Carles Puigdemont.
Un personatge controvertit que tan aviat és Déu per a uns com pròfug de la justícia als ulls d’uns altres. Fins a l’extrem que un articulista habitual d’”El Periódico” i del “Diari de Girona” li ha penjat l’àlies d’”El Vivales”. Deu ser per alguna cosa. Té pebrots el tema!
A l’altra banda de la balança –o, si es vol, de la mesa negociadora– hi tenim en Pedro Sánchez, president en funcions i líder del PSOE. Els seus tripijocs dialèctics el delaten clarament. Avui, diu “blanc”… i demà té el desvergonyiment cínic de voler-nos-ho vendre com a “negre”. És evident que es deleix per continuar aferrat a la trona… La qual cosa diu ben poc o no res a favor d’ell. El que no podrà, però, és diluir l’allau de vídeos penjats a Internet en què queda retratat com a mentider compulsiu.
De moment, alguna rata ja comença a fugir del cau del seu partit. Tenim el primer exemple en na Meritxell Batet, que ha renunciat al seu escó i ha decidit plegar de la política. La trepa d’escolanets i “palmeros” alliçonats del PSOE podran fer equilibris dialèctics per deslligar aquest adeu amb el joc d’ous de l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. Està clar que tant Junts com ERC veien més “adient” als seus interessos la figura de na Francina Armengol. Però amb això no n’hi ha prou.
L’hemeroteca de Youtube és farcida de declaracions de la senyora Batet contràries a la “moto” que ara ens vol vendre el president. Amb el que els socialistes no comptaven és amb les rebregades contundents de barons del partit: Felipe González, Alfonso Guerra, Emiliano García Page i Ramon Jáuregui, entre d’altres. Sense passar per alt que l’exministre de Justícia Juan Carlos Campo –actual membre del Tribunal Constitucional i parella sentimental de la Meritxell– és conegut per les seves diatribes envers el “xantatge” independentista. Quina casualitat, tanmateix, el fet que aquest alt tribunal darrerament sempre rema/dicta a favor del govern, gràcies a l’anomenada majoria progressista! Això fa pudor de socarrim.
Potser no hauria estat pas tan desgavellada la “fórmula Deutschland” de bastir un gran pacte dels dos partits majoritaris. Si més no, s’evitaria la por a una repetició de comicis. Alhora, l’entrellat enrevessat de fregar un més que possible incompliment d’articles concrets de la Constitució.
L’expresidenta del Congrés ha estat el primer cadàver polític. Queda clar que no vol renunciar als seus principis. Qui no ens diu que, al seu darrere, hi poden anar –tard o d’hora– els mateixos Sánchez, Núñez Feijóo i el mateix “messies de Waterloo”?
Temps al temps! De moment, advoco perquè uns i altres facin menys declaracions de cara a la galeria, davant de “carxofes” i micròfons. Cal força més coherència assenyada a l’hora de fer palès un compromís real de servei al poble. Mentrestant, ara per ara tan sols certifiquen que tenir el cul enganxat a la trona els agrada més que als bocs la llet.
