Joan Boldú
La vida de l’ésser humà i el viatge són dues realitats inseparables, com l’home i la seva ombra. Sovint es recorre a la metàfora del viatge per embellir el sentit de la vida i a l’experiència del viatge per entendre el camí recorregut des del naixement fins a la mort.
Des de sempre l’ésser humà ha necessitat viatjar: vèncer les barreres per tal d’explorar els llocs desconeguts. Juntament amb la guerra penso que el viatge és una de les qüestions més antigues de la literatura. Els viatges, al llarg de la història, han anat canviant de sentit i de finalitat: viatges bèl·lics, mítics, d’exploracions, d’aventures, comercials, evangelitzadors, per conèixer llocs nous, cultures diferents, altres persones, i també per aprendre, créixer personalment, ampliar la nostra visió del món, etc.
A través de quatre autors viatgers intentaré donar unes breus pinzellades sobre la idea de viatge al renaixement (Montaigne, 1533-1592), al romanticisme (Stendhal, 1783-1842) i (Chateaubriand,1768-18219) i a la primera meitat del s. XX (Stefen Zweig, 1881-1942). Els “Assaigs” de Montaigne són el primer llibre, i el seu objectiu és revelar qui és, què pensa, què sent l’autor. Viatjar, deia Montaigne, ens presenta la diversitat i varietat del món, força la ment a mirar coses desconegudes i noves, ampliar el que sabem; ens mostra l’alteritat en posar-nos en contacte amb el que és desconegut, l’experiència del qual ens duu a qüestionar-nos el que acceptem com a obvi. Montaigne considera el viatge com una forma bàsica d’autoconeixement, per la qual cosa la tornada donava sentit al viatge per haver tingut experiències que havien enriquit el viatger.
Amb el romanticisme (s. XIX) la idea de viatge canvia radicalment. El romàntic cercarà en el seu caminar una raó d’emoció, passió i exaltació de la sensibilitat. Dos autors deixaren al s. XIX les seves petjades sobre la idea de viatge: Stendhal i Chateaubriand. El primer prengué de l’anglès el neologisme “turista” per referir-se als viatges romàntics que es començaren a fer després de les guerres napoleòniques. Fou un escriptor viatger, que fa del viatge una forma de vida. Stendhal s’adonà que el “turisme” és un mitjà necessari per fugir de la rutina, un mirall on reconèixer-se. Amb “Memòries d’un turista” l’autor no només s’associa a la paraula “turista”, sinó també a la “síndrome del viatger” que porta el seu nom. Aquesta síndrome és un referent de l’experiència romàntica davant de l’acumulació de bellesa i l’excés de plenitud de goig artístic. “La síndrome de Stendhal” és una crisi psicosomàtica, i els seus símptomes són un ritme cardíac elevat, palpitacions, sentiments i emocions de goig apassionat davant d’obres d’art extraordinàriament belles. El segon autor, Chateaubriand, amb “Itinerari de París a Jerusalem”, un relat de viatge que aviat fou considerat com una obra literària –el viatge d’un poeta– inventà la literatura de viatge: empra el viatge com a mitjà d’escriptura i com a meditació sobre el pas del temps.
El quart autor, Stefen Zweig, representa avui un dels llegats més brillants de la cultura europea de finals del s. XIX i mitjans del s. XX. Publicà les seves cròniques de viatge –”Viatges”. Viatjar per Europa, a l’URSS, a Amèrica quan nasqué el III Reich, a l’Argentina, a Uruguai i al Brasil, on se suïcidà. Les cròniques de Zweig dibuixen l’Europa d’entreguerres i l’esdevenir d’una generació, la seva, marcada per la violència, la mort i la destrucció. Als “Viatges” hom troba el sentit i la finalitat de l’aventura de viatjar: descobrir el món exterior tant com el món intern. El fet de viatjar requereix, afirma, la presència de la incertesa, la sorpresa, l’aventura, l’enfrontament amb les dificultats pròpies del viatge, l’experiència de les quals és única. Per això criticà la nova forma de viatjar de mitjan segle XX –els viatges organitzats en massa–, on tot està planificat, inclús allò que hom ha de veure i com ha de fer-ho. No ens sona ben actual això?