Joan Roma i Cunill
Uns grans incendis ocorreguts a mitjan anys vuitanta van donar lloc a la planificació d’un programa sota el nom de Foc Verd, per part del Departament d’Agricultura de la Generalitat, fruit del qual van néixer les Agrupacions de Defensa Forestal, les ADF.
Conec bé tota la trajectòria perquè hi vaig ser des dels primers moments, i encara ara en formo part com a voluntari de la Sobrepuny: la número 47, en l’àmbit de Catalunya. Uns quants pobles s’ajuntaven, per motius geogràfics i de coneixement mutu, per preparar-se, equipar-se i estar en condicions de plantar cara als incendis forestals. Grans o petits.
D’aleshores ençà, la trajectòria està plena de períodes i etapes, amb diferents graus d’entesa amb la Generalitat, i amb el seu Cos de Bombers. Han passat per èpoques de grans ajuts a d’altres més reduïts, i amb una certa conflictivitat procedent de les diferents interpretacions del seu paper sobre el terreny. També la Diputació de Barcelona hi ha tingut un paper important, pels recursos concedits i per eines vitals d’intervenció com plànols, comunicacions, i millores de les infraestructures, equipaments i serveis, fins al punt que encara ara, cada any, els ajuntaments reben uns diners per al manteniment dels camins i pistes forestals, considerades estratègiques.
Doncs bé, malgrat els enormes beneficis obtinguts de l’existència de centenars de voluntaris, amb raonables dotacions de material, de tota mena, no acaba d’haver-hi la sintonia necessària entre aquestes agrupacions i el Cos de Bombers. Mesos enrere, ja es va haver de retirar un document de bases sobre la intervenció en cas d’incendis, i ara mateix acabem de veure les queixes i diferències entre els dos cossos al gran incendi de Portbou, en el qual els bombers no varen deixar actuar les ADF, ni en tasques secundàries. Greu error.
Els que estem a qualsevol de les ADF tenim clar que som un cos d’ajuda i col·laboració al cos professional dels bombers. No pretenem actuar ni passar al davant, de ningú, però no té cap lògica disposar de personal, vehicles i equipaments que són bàsics per a una ràpida i eficaç lluita contra els incendis, i no fer-los servir quan fa falta.
A més, moltes vegades, les ADF són les primeres a arribar a peu del foc, perquè estan a tot arreu i tenen en els pagesos i ramaders els seus principals ulls i orelles. A més, coneixen com ningú tots els camins, pistes i corriols per arribar a un punt determinat, i en cas d’un incendi primerenc, amb uns centenars de litres poden posar punt final a un foc que podria haver estat immens.
Si això és així, quin és el perquè del conflicte? Amb l’excusa dels grans incendis i la necessitat de posar-hi grans mitjans, a càrrec sempre de professionals, alguns quadres del cos de bombers creuen que les ADF més aviat destorben que no pas que fan servei. Creuen que tenir-los a prop pot suposar tenir dos problemes: el del foc i el d’evitar es facin mal aquests voluntaris.
En realitat, és més un tema d’enveja i conflictivitat absurda que no pas una qüestió de perillositat. Tots els voluntaris saben que hi són per facilitar la feina als bombers, sigui portant aigua, sigui estenent mànegues, o facilitant tota mena d’intendència, tècnica, i fins i tot alimentària. La suma d’esforços sempre dona millor resultat, però hi ha un moviment en contra que porta mala maror dintre de les ADF, i algú hauria de resoldre la situació.
No veig que el conseller d’Interior actuï amb la mà esquerra necessària per evitar la creixent conflictivitat. Doncs si no ho fa immediatament, el distanciament anirà creixent i no calen batalles internes si volem actuar adequadament contra l’enemic comú: el foc.
