Ona Martínez, tinenta d’alcalde de projecció de la ciutat
Qui em coneix sap que soc molt futbolera. M’agrada el futbol, gaudeixo mirant-lo, gaudeixo anant al camp, gaudeixo amb les victòries i m’enfado amb les derrotes, però sobretot gaudeixo amb el bon futbol, de l’equip que sigui.
Podria dir que gaudeixo del futbol com a esport. No puc dir, però, el mateix del negoci fastigós en què s’ha convertit, sense valors, ben lluny del que és i ha de ser l’esport: font de benestar i transmissor de valors.
Aquests dies n’hem vist un dels casos més esperpèntics: el de Rubiales i la RFEF. Vaig mirar la final del Mundial -de fet, vaig mirar-ne tants partits com vaig poder- i recordo perfectament el moment de l’agressió. Sí, agressió, perquè això és el que és. Se’m van encendre totes les alarmes i vaig pensar: “però què fa??”. I és que això és el que alguns anomenen “fals feminisme”: posar-te unes ulleres que et fan veure tot allò que durant massa anys ha sigut normal, però que no ho és gens. Adonar-te’n, denunciar-ho i voler-ho canviar. Fer autocrítica sempre que calgui i no justificar-ho mai. Són unes ulleres complicades, sí, perquè amb elles també t’has de mirar a tu mateixa, aprendre i millorar, però també ho són perquè molesten a molta gent. Un cop te les poses, ja no te les pots treure mai. Com que, gràcies a la lluita de moltes, cada cop se les posa més gent, hi ha actes que fins fa poc quedaven impunes que ara, almenys a nivell del debat públic, ja no en queden. Durant la celebració de la victòria de la selecció espanyola femenina de futbol se’n van produir diversos i les càmeres els van captar. Després, les cada vegada més veus periodístiques feministes que cobreixen el futbol femení i el poder de les xarxes socials hi van fer la resta. L’allau de crítiques denunciant els fets absolutament masclistes ha sigut brutal.
També han sigut eixordadors els silencis. On són la majoria de clubs? Us necessitem. Necessitem que tothom del món del futbol es pronunciï demanant la dimissió o destitució d’aquells que tenen unes actituds masclistes que estan ben lluny del que, en realitat, ha de representar el futbol de base, el futbol-esport que deia abans, el que tantes i tantes persones des de tants clubs esportius de barri, de pobles i ciutats, tiren endavant cada dia. Necessitem que rebutjar el masclisme en l’esport es converteixi en normalitat. No fer-ho, no dir res, és prendre partit, perquè en aquestes qüestions no existeix quedar-se al marge.
Deixeu-me que comparteixi una pregunta que em bull al cap: si això passa en públic, què deuen fer en privat? I encara diria més: com de normalitzat ho han de tenir ells si han fet això en públic? Per això és tan important pronunciar-se.
Però anem més enllà. Gairebé tan greu com les agressions sexuals perpetrades que han tapat l’èxit d’unes futbolistes meravelloses, és la connivència i el blanquejament per part d’un entorn -per sort, cada vegada menor- d’opinadors, periodistes, institucions i veus públiques diverses. No vull ni reproduir amb quines paraules ho han justificat, ni ells ni els propis actors protagonistes. No vull ni citar cap de les frases vergonyants, intolerables i miserables que Rubiales ha pronunciat aquests dies, ja sigui a la ràdio, al teòric vídeo de disculpes o al discurs d’ahir a l’assemblea de la federació. Esquivar la culpa, justificar els fets, acusar el moviment feminista i responsabilitzar la jugadora. En resum: fer-se passar d’agressor a víctima i la víctima a responsable. Tot plegat, enmig d’uns aplaudiments que evidencien que, malauradament, això no és una cosa aïllada d’una persona, sinó una actitud estructural blanquejada per molts. I, malgrat tot, encara que sembli contradictori aquesta és precisament la part positiva de tot plegat: l’evidència per a molta gent que encara avui, any 2023, hi ha total impunitat i connivència d’una part molt important de les federacions, del futbol i de la societat amb el masclisme. Quan algunes coses es fan evidents a nous ulls és quan el món avança.
Amb més motiu vull posar en valor l’èxit d’aquestes jugadorasses. Quin mèrit aconseguir el que estan aconseguint en un espai en què impera el masclisme. Quin mèrit fer-ho en un estat en què l’aposta pel futbol femení -i l’esport femení- està arribant tard i bàsicament motivada per la lluita i les reivindicacions d’elles, en forma de paraules, de fets i d’èxits esportius.
Quedem-nos amb el petit, molt petit, èxit de tota aquesta seqüència esperpèntica. Que Rubiales comparegués ahir no va ser ni per voluntat pròpia ni de la RFEF ni fruit de la casualitat. És el triomf d’un relat, d’una nova manera de veure el món, la del feminisme, que acaba amb la normalitat de molts privilegis i poders establerts. És l’èxit de posar-ho al centre del debat públic. És l’èxit de la lluita per la igualtat i no ens aturarem, continuarem lluitant, denunciant el masclisme i exigint les dimissions o destitucions que són justes i necessàries.
Per tot això com a Tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Terrassa em comprometo a continuar potenciant l’esport femení a la ciutat i els valors d’igualtat, solidaritat i companyerisme que han de ser intrínsecs a la pràctica esportiva i vull demanar a tots els clubs de la nostra ciutat que es pronunciïn explícitament a favor d’aquests valors, que condemnin aquests fets i el masclisme, la violència sexual i qualsevol actitud discriminatòria i que es comprometin a erradicar-les de les seves entitats i de les associacions i federacions de les quals formin part. Així és com, plegats, continuarem avançant.
