Joan Roma i Cunill
Fa anys que polemitzem i convertint en batalles el que hauria de ser una aposta pausada, tranquil·la i eficient de l’estudi dels idiomes i el seu ús a les escoles, instituts i universitats. Sense aprofitaments polítics ni estudis esbiaixats del sistema i els seus resultats.
Permeteu-me explicar breument el meu interès pel tema. Soc catalanoparlant, vaig estudiar en castellà, per raons òbvies, vaig aprendre el català de forma autodidàctica, i a poc a poc vaig anar afegint nous idiomes: francès, primer, després anglès i rus, per l’interès en una professió que després vaig descartar, i marxat a Suïssa, vaig aprendre l’alemany i l’italià.
A Suïssa, vaig escriure tres llibres d’ensenyament del castellà per a la xarxa d’acadèmies d’idiomes, en la qual exercia de professor. Durant una vintena d’anys van servir de llibres de text en unes tres-centes acadèmies, escampades per tot el món. Ara mateix, estic redactant un nou llibre, per fer servir a les classes que faig als refugiats, acollits al Centre de Protecció Internacional de Berga, en tant que voluntari de Creu Roja.
Bé, feta la introducció, vull expressar la importància d’aprendre els idiomes mitjançant sistemes pràctics, innovadors i adaptats a les edats de cada nivell. En el meu cas, faig ús del mètode directe o mètode Berlitz, d’immersió total des del primer dia en l’idioma concret. Res de traduccions ni explicacions en una altra llengua. Els avenços són importants i ràpids, la qual cosa anima els estudiants a continuar.
Per l’experiència d’aquí, i d’altres països, queda clar que la immersió és el millor sistema per acollir els alumnes i integrar-los a la classe, però a poc a poc, ha d’haver-hi una progressiva distribució de les hores i matèries per garantir que els idiomes, objecte d’estudi, arribin a bon port. Què vull dir? Doncs que si l’objectiu és un ple domini del català i el castellà, primer, tots dos han de tenir matèries troncals en què es facin servir.
I quan s’entri amb l’anglès, s’haurà de fer el mateix, de manera que al principi pot haver-hi la classe estricta d’anglès, però posteriorment s’ha de buscar una o dues matèries en què es faci servir de forma integral. Només així arribarem al seu ple domini.
I quan es doni a triar als alumnes una quarta llengua, el procés ha de ser el mateix que per a les altres tres anteriors. Pensar que una llengua es pot aprendre amb dues o tres hores a la setmana, donant explicacions en la llengua pròpia, no funciona. Vaja, s’aprenen coses, es pot arribar a fer-ne un ús més o menys comprensible, però no s’arriba a dominar.
D’aquí que els pares que s’ho poden permetre enviïn els fills a fer cursos a l’estranger, per submergir-los en un idioma determinat. Però qui s’ho pot permetre? N’hi ha pro amb un o dos mesos per assolir el domini? En absolut, i més si molts alumnes es troben en grans concentracions a Irlanda, Gran Bretanya o els EUA, on parlen més en el seu idioma que no pas en el que han vingut a practicar.
Si tenim clara la necessitat de ser poliglotes, s’hi ha de posar mitjans. I això requereix voluntat dels governs, destinant recursos per disposar de mestres i professors acreditats per a l’ensenyament de cadascun dels idiomes. Ni fàcil, ni ràpid, però toca anar per aquí. Crec jo.
