Josep Ballbè i Urrit
Tal dia com aquest divendres, fa 164 anys, va morir Mn. Joan Maria Vianney. Tres anys després d’ordenar-se capellà, fou nomenat rector d’aquesta petita pedania de Lió.
Tan sols tenia 32 anyets i ràpidament els seus escassos dos-cents cinquanta habitants l’acolliren rebé. Dotat d’una gran bonhomia, senzillesa, austeritat i humilitat embadalia la feligresia. Tant la pròpia com la forana. Al punt que, cada any, s’acostaven a sentir-lo –des de tot Europa– uns vint mil pelegrins.
La seva concepció de la vocació religiosa generava gelosia entre els mateixos col·legues. Sobretot en practicar la proximitat que amara l’evangeli cristià envers els més necessitats. Allunyat del “deïficament” que palesen alguns capellans, prioritzava el seu compromís social a la tasca evangelitzadora. Tant és així, que cal remarcar que des del 1830 fins al 1843 va arribar a dedicar una mitjana de setze o divuit hores diàries als col·lectius més vulnerables.
Fins que emmalaltí, i es va veure obligat a reduir progressivament el seu ritme. Contrastant aquella època i l’actual, un altre gall ens cantaria. No cal saber llatí ni ser gaire perspicaç per deduir que la xifra de feligresos que participen en les celebracions litúrgiques minva clarament, any rere any.
No puc fer-me l’orni sent testimoni d’aquest fet innegable. Crec tenir tot el dret a expressar la meva opinió. Al cap i a la fi, el papa Francesc està tip de proclamar que “l’església som tots”. Una tesi que el mateix Concili Vaticà II ja tingué cura de remarcar, fa seixanta anys. Justament aquests dies es troba a les JMJ de Lisboa.
Fa deu anys, en aquestes mateixes jornades (a Rio de Janeiro), etzibà que “volia sarau a les diòcesis. Que sortissin enfora. Que ens defenséssim de la mundanitat, la comoditat, el clericalisme i la por de viure tancats dintre de nosaltres mateixos”.
Com que la societat actual és cada cop més laica i escèptica en aquests temes, ja cal que els qui intentem viure aquesta flama ens arremanguem. A partir de la diminuta figura d’aquest sant que ens recorda el calendari avui, se’ns marca una línia a seguir.
El seu perfil reclama un grau més alt d’implicació als qui han estat cridats a l’exercici del ministeri sacerdotal, dels quals és patró. Tant de bo que recuperem tots plegats teories del seu propi “calaix”. Tibant d’una frase literal seva, “la misericòrdia divina ve a ser com un rierol desbordat. Quan passa, arrossega els cors”.
Si no deixem amarar-nos pel nucli d’aquesta dita, és evident que anem de mal borràs. Se’ns gira molta feina. Hem de posar-hi empatia, coratge i rauxa. Sense perdre més temps.
