Víctor Manuel Punzano
Quan els estralls de la pandèmia encara no han fet justícia amb les persones més vulnerables que van perir llavors, tornen a la palestra fets luctuosos que ens recorden els dies més inquietants…
Així com les misèries institucionals, per no aprofundir en les humanes. No exagero i a continuació podran comprovar-ho. Retrocedint en el temps a aquell any d’incertesa, trobem els que ho van donar tot al llarg de les seves vides a canvi de res i durant el camí es van trobar quan ja afiguraven el final amb uns capatassos que els van menysprear sense cap commiseració.
No pot sinó terroritzar-nos el que ha transcendit sobre el que ha ocorregut als geriàtrics. Ni les ments més retorçades i inhumanes podrien imaginar l’abast nefast del que s’ha viscut a aquestes residències, salvin-se les que puguin, que algunes en quedaran.
De pel·lícula de terror són les xifres –més de 18.000 ancians– van sucumbir en llocs on un dia van concebre com a idonis per a la seva llar. La rumorologia popular, en canvi, entén erròniament una residència d’ancians com aquell tètric lloc d’on només es pot sortir ficat en una caixa de pi.
Ja sabem que la nostra gent gran és la que es va emportar la pitjor part. Les residències, teló de fons sinistre per a milers de vides que van arribar-hi a la consumpció més extrema. Van ser tràgics els resultats a rebuf d’una absència de metges i infermers, a les mancances de materials de protecció i sense possibilitat que els malalts fossin derivats a hospitals. Abandonats a la seva sort, sense que les administracions públiques arbitressin mesures oportunes per pal·liar l’abandó en el qual es debatien.
Però l’horror no acaba aquí: quan les seves vides arribaven al punt de no retorn, a saber, quan exhalaven l’últim sospir de vida, sense cap companyia, sense familiars, sols davant la mort, els seus companys d’habitació havien de conviure amb el cadàver, perquè ningú acudia a retirar-lo. Esborronador! No se m’ocorre un altre adjectiu més apropiat. Escenes isabelines pròpies de l’Anglaterra vuitcentista. Malgrat tot això, algú va assumir responsabilitats?
Semblava ja fruit del passat, oi? Perquè sabem que la pandèmia ens havia fet ser millors persones, més empàtiques i humanes, som “love friendly forever”, res del que va passar tornaria a succeir… Lamentablement, crec que no serà així. La Fiscalia Provincial de Barcelona ha interposat denúncia davant el jutjat d’instrucció 17 de Barcelona per la mort de vuit persones entre agost i principis de setembre del 2022 per una intoxicació de salmonel·la en una residència geriàtrica de Barcelona. Aquest geriàtric manté avui dia a la seva direcció.
Assumeix algú responsabilitats? Els sona d’alguna cosa la pregunta? Estem malacostumant-nos al fet que el feble i el vulnerable sigui sotmès als estàndards d’una societat egoista que aparta el que creu que ja no li serveix, el que incomoda i li produeix nosa i aclaparament perquè el seu fidel reflex li produeix estrès. Encara que sigui de gran valor afegit com és l’ancianitat. Lloc on tots anirem a parar, “tik-tokers” i “instagramers” també, encara que no ho vulguin.
La societat està molt sensibilitzada amb el maltractament infantil, però no tant amb el maltractament als ancians desvalguts. El cas de les agressions denunciades a múltiples residències és només l’últim episodi d’un greu problema del qual només emergeix la punta de l’iceberg.
Els abusos físics i psicològics als ancians són molt comuns i en molts casos documentats per càmeres. Moltes famílies comproven que les seves queixes no tenen cap resposta. Més tard s’ha pogut comprovar que la residència no comunicava les queixes a la conselleria de Polítiques Socials i Família. Es dona per una de les premisses que més inquietud social provoca, l’opacitat.
Les famílies haurien de poder conèixer quantes denúncies o queixes s’han presentat contra el centre en què ingressaran un parent. De poc serveixen les inspeccions puntuals, i menys quan són anunciades amb anterioritat. Aquestes inspeccions poden detectar mancances estructurals i deficiències materials, però difícilment poden captar les conductes inadequades en la cura dels ancians. No es troba el que no es busca.
El setembre del 2022, Mario Tuérago, de 82 anys, va pronunciar un discurs en què va denunciar les condicions en les quals vivien ell i els seus companys a un centre. Tuérago va reivindicar la valentia i el coratge en la defensa de la dignitat del resident. M’agradaria veure els polítics, del partit polític que fos, sofrir tals greuges en els seus còmodes despatxos, ajuntaments i plenaris. Desitjo que Tuérago i els seus companys avui dia puguin viure com mereixen d’una vegada per sempre.
