Salvador Cardús i Ros
Lamento molt haver-ho de dir, però Terrassa i Sabadell, en els assumptes de caràcter general, si es vol, quant a condicionaments externs, són ciutats de respostes idèntiques.
El “disgust” l’he tingut quan he estat comparant el comportament d’uns i altres a les darreres eleccions espanyoles.
Efectivament: el repartiment en nombre absolut i en proporció del vot de les eleccions del 23 de juliol ha estat brutalment similar a cada ciutat. Vegem-ho. Per començar, la participació ha estat del 66,3% a Sabadell i del 65,3 a Terrassa. I els vots, al voltant de l’11% a ERC; entre el 36% i el 38% al PSC; entre el 8% i el 9% a Junts, i prop del 12% al PP. Un xic més de CUP a Sabadell i un xic més de Vox a Terrassa, amb quantitats irrellevants. Fins i tot, hi ha hagut un idèntic 0,8% de vot al PDeCAT, que ja són ganes de coincidir! I en termes absoluts, com que tenen censos similars de 158.000 i 155.000 electors, els totals són igualment propers.
Però per acabar de reblar les similituds, el cas és que el mateix es pot dir de les eleccions del 2019 i, per tant, dels moviments que s’han produït des de llavors. Així, tant a Sabadell com a Terrassa, ERC ha perdut 11.000 vots, la meitat dels que tenia; i Junts+PDeCAT en perden uns 2.000, mentre que els socialistes se n’han emportat 12.000 més i 5.000 més el PP. Les coincidències són tan grans que fan esgarrifar i em porten a fer dues consideracions “doloroses” per a les respectives identitats locals.
En primer lloc, si la coincidència en el comportament electoral en unes eleccions espanyoles és tan gran, vol dir dues coses: que són ciutats d’estructura social i ideològica molt similar, i que també estan sotmeses als mateixos impactes informatius i de conformació de la voluntat política.
És la colonització exterior el que ens fa perdre l’especificitat local. En segon lloc, i en conseqüència, això vol dir que les lògiques polítiques locals i les nacionals catalanes no tenen res a dir als sabadellencs i als terrassencs a l’hora de votar a Espanya. És igual quin sigui l’arrelament i els lideratges d’ERC o Junts i del PSC o el PP a les dues ciutats –que, òbviament no són el mateix–, que els votants d’uns i altres es guien per criteris al marge d’aquestes posicions particulars.
També es comprova que l’elector respon a allò que se li pregunta a cada moment i, per tant, que la fidelitat de vot a les nostres ciutats és escassa. Si sumem tots els moviments, molt aproximadament, podríem pensar que ben bé dos de cada deu vots ha canviat de mans. I probablement més, perquè hi ha canvis que queden ocults, i que caldrà esperar anàlisis més precises per saber-ho.
Sigui com sigui, per als amants com jo mateix de mantenir les diferències i la rivalitat entre ambdues ciutats, entre els homes i els senyors, entre la mala raça i la mala pell, si més no quan ens posem el barret d’espanyols, hem de reconèixer que ens assemblem d’allò més. Ens podem consolar pensant que és en els detalls que hi ha el millor –i el pitjor– de cadascú. Per exemple, que Sabadell no compta amb l’excentricitat d’un Tot per Terrassa per ser governada, però que s’ha de resignar a ser-ho per una franquícia del PSOE. No tots ho podem tenir tot…
