Joan Roma i Cunill
Pràcticament cada dia, a l’hora de marxar cap a la feina o de tornada a casa, em trobo amb algun o alguns exemplars de fauna.
Els més habituals són els cabirols, després els senglars, sols o acompanyats, i tot seguit els cérvols. De manera menys usual, alguna guilla, guineu, llebre o conill.
És el que té viure a pagès, en un entorn cobert de densos boscos, i poques cases habitades. Els antics prats i camps s’han omplert d’arbres, i tot és un continu on creixen mates, arbustos i arbres, i on viu una molt diversa fauna que s’ha anat escampant i creixent, sense tenir depredadors naturals que la contingui.
Quan l’equilibri es trenca, toca posar-hi remei amb mesures que a molts segur que no els agraden, però no hi ha cap altra solució: la caça selectiva. Els darrers dos anys ja s’ha ampliat el termini, i en alguns territoris es permeten fer batudes per rebaixar el nombre d’exemplars de cada espècie.
El que sorprèn és la capacitat de resistència i reproducció de moltes espècies, que abans es comptaven per centenars i ara per milers. També la lenta però constant pèrdua de por als humans, fins al punt d’acostar-se a cases habitades per mirar de trobar-hi alguna cosa per menjar.
Aquesta falta de por obliga a incrementar les mesures de protecció a camps i horts, amb tancats de dos o tres filats. Només així s’aconsegueix aturar-los, i un simple descuit o algun desperfecte pot donar peu a facilitar l’entrada d’uns quants exemplars i trobar-ho destrossat i menjat l’endemà al matí.
En aquest punt que estem del problema, toca una àmplia reflexió sobre les actuacions futures, per protegir pagesos i propietaris contra aquestes plagues. Algunes mesures s’han pres, però no n’hi ha prou. A més, la proliferació de fauna salvatge coincideix amb el descens de caçadors, molt envellits per falta de renovació.
Són pocs els joves que entren a formar part d’alguna societat de caçadors, i això comporta envelliment i falta d’actuació a determinats territoris. Els desequilibris creixen i en algunes comarques les destrosses són més grans que a d’altres, fins al punt que alguns pagesos es plantegen plegar.
Com en tot, s’han de trobar incentius que facin més atractiva aquesta activitat, i fins i tot arribi a ser lucrativa, per via de la venda de carn a majoristes que l’enviïn a l’estranger, alhora que es fomenti el seu consum a casa nostra. En aquests moments, el consum és mínim, a diferència d’altres països, on des de fa molts anys tenen el costum de tenir en el menú algun plat de carn de caça.
Les noves estratègies i plans han de ser amplis i ràpids, perquè el problema és greu. Toca implicar totes les parts i trobar la solució més adient, que indefectiblement demana reduir les poblacions i mantenir-les en un equilibri permanent. És urgent.
