Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“El contrari de l’amor no és l’odi, és la indiferència. El contrari de l’art no és la lletjor, és la indiferència. El contrari de la fe no és una heretgia, és la indiferència. I el contrari a la vida no és la mort, és la indiferència”, Eliezer Wiesel.
Quina raó té quan diu que “el contrari de la vida no és la mort, és la indiferència”. La indiferència dels que durant vint-i-quatre hores van passar pel seu costat evitant mirar i ignorant el que era una part d’un cos d’una criatura petita.
En una entrevista a “El Món a RAC1” (11/7/23), el batlle de Roda de Berà, Pere Virgili, va assenyalar que l’infant mort podria ser un immigrant arrossegat pel corrent: “És una de les hipòtesis que hi ha damunt la taula. Podria ser un cadàver més del Mare Mortum que tenim davant les nostres platges”. I així ha estat, una nena de vuit mesos, un cadàver més.
Ara ja sabem que la pastera en què anaven naufraga a prop de les Balears, el cos de la mare apareix a les Balears, el pare a Alacant i la criatura a Tarragona, uns pares que buscaven un lloc millor per a ells i la seva filla de vuit mesos, una família repartida literalment a trossos en el Mare Mortum, el gran cementiri dels “pàries” actuals d’un món cruel, insensible, gran amant, això sí, de les pantalles, les “selfies” i les intel·ligències artificials matemàticament fredes, bé, no és que la nostra intel·ligència estigui sent avui dia gaire càlida ni empàtica. Poden imaginar per un moment l’esglai, la por i el dolor de la mare en perdre el seu nadó dels braços? I el de la criatura en sentir-se sense el caliu dels braços de la mare? I la impotència i dolor del pare sense poder fer-hi res? Després ofegar-se, més o menys ràpid, encara que quan passen coses d’aquestes es fa molt llarg, mentre els corrents els arrosseguen per camins diferents.
No m’agrada aquest món que permet jocs de rol que anul·len la voluntat dels infants i joves, arribant sovint fins i tot a la mort, alhora que gira el cap per així poder ignorar el patiment d’éssers humans que, per tenir una petita esperança d’una vida una mica menys dolenta, s’arrisquen creuant, en pèssimes condicions, un mar que sembla tranquil, però resulta traïdor i assassí, bé, no tan traïdor ni tant assassí, com les màfies que s’enriqueixen a costa de dolor i misèria, ni tant com els polítics que tanquen els seus ports sense cap escrúpol per després fer, quin fàstic, de les dades de les morts unes “molt tristes notícies” sense cara de creure’s el que estan dient. El mar és el mar i es mou per causes naturals, vent, corrents submarins, etc., bé, també el movem de manera antinatural amb bombes, explosions als subsols i amb submarins que fan implosió amb quatre multimilionaris han pagat un dineral per veure, el que sigui, a mil metres sota el mar. Ah, però a aquesta sí que els governs gasten milions d’euros per buscar-los, acollir els immigrants no, perquè no són rics, no tenen el nostre color ni la nostra religió. Recordem nosaltres, que venim d’una cultura cristiana, que ens deia Jesús, aquella persona que, fos fill de Déu o no, era un home bo i sí que practicava el que deia? Escoltava tothom, abraçava els leprosos i acollia sense prejudicis. Recorden aquesta història: “Un doctor de la llei va preguntar a Jesús amb ànim de posar-lo a prova, què havia de fer per obtenir la vida eterna. Jesús, en resposta, va preguntar al doctor: “Què diu la llei de Moisès?” El doctor de la llei va respondre amb dues cites de la Bíblia: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces” (Deuteronomi 6, 5) i també hi va afegir: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix” (Levític 19, 18). “I qui és el meu proïsme?”, li pregunta el doctor de la llei a Jesús, i ell va respondre: “Baixava un home de Jerusalem a Jericó, i va caure en mans de saltejadors, que, després de despullar-lo i colpejar-lo, se’n van anar deixant-lo mig mort. Casualment, baixava per aquell camí un sacerdot i, en veure’l, va fer una volta per esquivar-lo, un levita que passava per aquell lloc el va veure i també va fer una volta per passar de llarg. Però un samarità que anava de camí, en arribar prop d’ell i veure’l, va sentir compassió, apropant-se, va embenar les seves ferides, posant-li oli i vi, el munta sobre la seva pròpia cavalcadura, va portar-lo a una posada i el va cuidar. L’endemà, traient dos denaris, els va donar a l’hostaler tot dient-li: “Cuida’l, i si gastes alguna cosa més, t’ho pagaré quan torni”. Nosaltres, venint del cristianisme, actuem massa sovint com el sacerdot i el levita, i molt poc com ensenyava i feia Jesús. Tots els que travessen la Mediterrània són aquell home que va caure en mans de saquejadors, ara dit mafiosos, i troben massa sacerdots i levites, i molt pocs samaritans…
No encendrem ni una candela, ni farem un minut de silenci per la seva memòria? Tampoc per la dels milers i milers d’ofegats que han intentat sortir del terror i la misèria dels seus països? Quina falsedat la nostra! I ens anomenem primer món i civilitzats. Quan anem a banyar-nos al nostre estimat mar Mediterrani procurem no pensar-hi, no sigui que ens amargui el bany.
Aquesta frase de la cançó “Blowin’ in the wind”, 1962 (La resposta està en el vent) del cantautor nord-americà Bob Dylan: “Quantes morts més seran necessàries perquè comprengui que ja hi ha hagut massa morts?”, reivindicant la pau, fa que em pregunti: fins quan continuarà sent de rabiosa actualitat?
