Joan Roma i Cunill
Soc partidari que cada poble o ciutat tingui algun premi o honor a concedir a persones que s’hagin distingit en algun àmbit concret.
Ja sabem que moltes coses s’han de fer, perquè toca fer-les, sense pensar si comportaran reconeixements o honors. Però de cara a la ciutadania va bé fer-ho patent. Pot servir com a estímul per a altres.
Dic això, setmanes després d’haver-se concedit el Premi Catalunya a l’economista Joseph E. Stiglitz, en un acte públic, com és habitual des del llunyà 1989, en què es va crear per part del president Pujol.
De fet, Jordi Pujol es va caracteritzar per crear i multiplicar tota mena de reconeixements i honors fins a arribar a una mena de col·lapse de tants que existeixen. Diplomes, medalles, creus, títols… formen part de les accions i actuacions de cada conselleria, de manera que al cap de l’any són centenars els reconeixements repartits.
Per a algú obsessionat a sortir als mitjans de comunicació, era una de les vies a emprar. Cada mes o cada dos mesos, una conselleria o altra concedia els premis. Tothom sortia amb un diploma, una estatueta, una foto i una encaixada de mans, i cap a casa. Uns celebraven cent anys al capdavant d’un negoci, uns altres eren considerats mestres en el seu sector, i els de més enllà havien recuperat una recepta de cuina.
Però mancava un gran premi. Un premi amb ressò internacional. L’any 1989, va trobar-hi la solució: Premi Catalunya, dotat amb 80.000 euros i una escultura d’Antoni Tàpies, amb el nom de “La clau i la lletra”. Bé, amb aquest import i aquesta escultura podia competir amb els grans premis internacionals i aparèixer com a home d’estat.
Per als primers premis es van buscar noms coneguts, i al final es va optar per Karl R. Popper, filòsof i sociòleg. El 1990 fou per a Abdus Salam, físic. El 1991, per a Jacques-Yves Cousteau. I ja els darrers anys, Svetlana Alexievich, escriptora i periodista (2022), i Judith Butler, filòsofa (2021). En aquest punt de l’article suposo que la majoria dels estimats lectors/es han descobert la relació de premiats, no pel seu nom i ofici, tots ells molt coneguts i reconeguts, sinó pel fet d’haver obtingut aquest premi concret. Què passa en aquest cas? Que realment es premia qui ja ha obtingut nombrosos reconeixements, als més alts nivells, i tenir-ne un més no suposa cap notícia especial.
D’aquí que l’objectiu de fer aparèixer Catalunya en el món mundial dels països sense estat que, tanmateix, són capaços d’omplir primeres pàgines no s’ha donat ni es donarà. És lògica l’alegria de tots els premiats davant un sucós premi, acompanyat d’invitació a Barcelona i sortir a diversos mitjans de comunicació de la capital, però vaja, alguns pensem que aquest import i molts altres podrien tenir millor destí.
Quan un Govern ha de dedicar molta atenció i diners a l’autopropaganda, no és bon símptoma de governar bé. La feina és diària i no ha d’esperar premis ni honors. Certament, alguns han d’existir, però concedits amb molta mesura i contenció. El Premi Catalunya va a buscar grans noms per sumar-n’hi un de més. No hi veig cap avantatge concret i més aviat hi trobo un cert provincianisme.
