Ramon Bosch
He de confessar que si em fessin definir en què consisteix el terrassenquisme de què tant es parla últimament em costaria molt de concretar-ne una fórmula més o menys plausible, més o menys susceptible de ser compartida pels meus conciutadans.
És el terrassenquisme amor a la ciutat? Sí, és clar, però amb això no es va enlloc. Vull dir que això no ens permet distingir-nos dels sabadellencs o dels manresans, que hem de suposar que també tenen un semblant amor a la seva ciutat, encara que segurament amb menys motius. En aquest darrer comentari, en canvi, sí que hi veig un dels trets distintius del terrassenquisme, un cert aire suficient sempre que sigui formulat estrictament de broma, una broma destinada bàsicament a fer la punyeta als veïns, especialment els de la cocapital.
I aquí entrem en un altre dels factors importants que defineixen el terrassenquisme, que és el contrast: s’és terrassenquista en contrast amb ser de Sabadell, com s’és catalanista en contrast amb ser espanyolista o s’és anglès en contrast amb ser d’algun altre lloc de la resta del món. Si no hi ha aquesta rivalitat constructiva, és molt difícil que el terrassenquisme no quedi reduït a quatre escorrialles totèmiques: que si els frànkfurts, que si els dàkars, que si el quarto de reixa i la taifa. I això fa que es caigui en excessos informatius com el cobriment mediàtic del tancament temporal dels frànkfurts. En aquests casos, és important recordar que sovint del sublim al ridícul només hi ha un pas.
Què seria, doncs, el terrassenquisme, més enllà de la identificació amb uns determinats productes, unes determinades activitats i uns determinats paisatges? Es pot ser terrassenquista si no t’agrada el Modernisme? Es pot ser terrassenquista si no has jugat mai a hoquei ni has fet mai castells? Encara més, es pot ser ni tan sols terrassenc si no saps què és un dos de nou o un “penalty stroke”? Si contestéssim que no a les dues darreres preguntes, deixaríem fora del terrassenquisme una bona part de la Penya dels Ximples que, d’altra banda, són un dels epítoms del terrassenquisme. En canvi, a parer meu, difícilment podria ser terrassenquista algú que no sabés identificar almenys la meitat de les expressions relacionades amb el tèxtil que apareixen a “A toc de pito”, l’impagable llibre de Jacint Morera. Perquè el tèxtil va construir la ciutat i va definir la vida dels seus habitants. Ho he explicat més d’una vegada, en el Can Palet on vaig néixer els rellotges de paret anaven un quart d’hora avançats perquè era el temps que es trigava d’anar d’aquest barri a la fàbrica, quan algú de fora de Can Palet, fent visita, demanava l’hora, si el rellotge marcava un quart d’una se li deia que eren “les dotze a la vila”.
I aquí ve la pregunta més important de totes: hi pot haver terrassenquisme sense tèxtil? Que és el mateix que dir si hi pot haver terrassenquisme sense la rivalitat amb Sabadell, donat que venia determinada per l’activitat tèxtil de les dues ciutats. Jo tinc la meva resposta, però no ha de ser necessàriament transferible. Estic massa fart dels prescriptors d’etiquetes que ens diuen qui és masclista, què és el feminisme i què és el catalanisme per jo tenir cap ganes de convertir-me en un. Que cadascú visqui el seu terrassenquisme com bonament li plagui i els carlins que els mati Déu!
