Joan Carles Folia, Coach Advance Life
A la nostra societat, en són moltes les situacions en què el desacord, la crítica, l’enuig i l’exigència situen el gènere humà en una de les seves pitjors dimensions.
La falta de tolerància, el no respecte per les opinions dels altres i sobretot no valorar els esforços que les persones bones fan per la resta han estat factors que han anat degenerant l’objectiu final de la nostra espècie. Ara ser bona persona fins i tot té un punt de menyspreu i infravaloració. En una societat competitiva i exigent, el valor de la fortalesa és causat per poder encarar les situacions de la vida amb la suficient força i determinació per sobre de posicions més febles i emocionalment dolces. Es busquen líders decidits i contundents que sàpiguen imposar la seva llei davant del grup per poder assolir objectius i fites que ens apropin a l’èxit individual i col·lectiu. S’aparella el fet de ser conciliador i distès amb una persona fluixa, incapaç de tirar endavant cap projecte o situació que depengui d’ella. Ser bona persona no està de moda.
Per definició, una bona persona és aquella que busca actuar de manera correcta, té cura del benestar dels altres i pren accions per millorar el seu entorn, tot i que de vegades els recursos i les estratègies que utilitza poden no ser compartides per tothom.
La bona persona actua sempre sentint i pensant que allò que fa anirà bé pel bé propi, el bé de parella i el bé col·lectiu i actua seguint unes directrius que han estat inculcades des de la seva infantesa i per un entorn en què s’ha educat. També és possible que aquesta bona gent de vegades es vegi condicionada o determinada per moments d’hostilitat en què les seves bones intencions es veuen segrestades per comportaments que no són propis i permanents, sinó merament circumstancials pel que s’està vivint. Cal anar sempre a l’essència per saber el veritable fons que té cadascú de nosaltres i cal entendre que no sempre l’essència pot ser la que condueix les nostres vides, de vegades, boires expeses encapoten un cel que ara per ara es troba ennuvolat.
Beethoven sempre manifestava que ell no coneixia cap altre signe de superioritat que la bondat i tot i que la frase pot veure’s una mica ensucrada, no deixa de tenir una força moral extraordinària. Tot i la fama adquirida per aquelles persones que demostren fermesa i rotunditat en la seva quotidianitat, estic plenament convençut que encara valen més la pena les persones bones, amb una certa vulnerabilitat i fragilitat que les fa més empàtiques, properes i fins i tot justes. La debilitat en els sentiments no és cap malaltia que s’hagi de combatre i és una virtut destacable per a tots els homes i les dones que volem etiquetar-nos com a persones bones i altament desitjables. Semblaria que s’està associant ser una persona forta, valenta i segura amb ser una persona egoista, i ser una persona bondadosa amb ser fràgil o doni caràcter feble. Confondre aquests termes pot comportar créixer com una persona tòxica, i que les relacions que formem es basin en la manipulació, la inseguretat i l’engany. Ser fort està molt bé, és del tot formidable sempre que no ens allunyi del sentit de prudència i estimació pels altres i ser dèbil està també molt bé sempre que no ens faci introduir-nos en la incapacitat i la parsimònia.
Les bones persones aporten llum i brillantor a les relacions. Mai ens hem de penedir de ser bondadosos només perquè moltes vegades no sentim que la nostra bondat sigui percebuda i apreciada pels altres. Sempre hi ha persones que valoraran els nostres gestos. Així, el més important no és que els altres reconeguin allò que som, sinó que nosaltres ens sentim còmodes amb la nostra pròpia manera d’estimar la vida i els altres.
Ser bona persona és recollir les fletxes que llancem al món amb el nostre delicat arc. Les fletxes que llancem sempre reverteixen en nosaltres estats de pau i assossec. En la mesura que el que fem sigui pur i sense un interès de reconeixement per part dels altres, aconseguirem sentir-nos bé amb la nostra bondat i no ens en penedirem.
Siguem bona gent.
