Víctor Manuel Punzano
Des de l’antiguitat, els grans filòsofs han tractat l’amor al llarg de la història. Aquest sentiment tan humà que invoca tota mena de passions.
És una qüestió que posseeix una gran quantitat de matisos i vessants. Des de l’amor romàntic, passant per l’amor no correspost fins a l’amor platònic, estudiant així mateix l’amor a la humanitat i l’amistat com a part intrínseca. Actualment, i especialment entre una part considerable de la joventut i també entre les persones adultes, sembla que està perdent l’essència autèntica del que és realment l’afecte en tota la seva plenitud i extensió. Com la resta de valors que han caracteritzat la nostra societat, de mica en mica es dilueixen per donar pas a una nova era basada en l’hedonisme i l’individualisme més cruel. El que a parer meu no és amor, en el ple sentit del terme, és l’anomenat amor líquid, el que es vaporitza amb fluïdesa i que no té consistència en el temps, no és cap altre que aquell que suposa la cosificació de les persones i la seva substitució, des d’una perspectiva basada únicament en l’atracció física i el gaudiment de la sensualitat. L’era digital el sustenten i li donen suport. Innumerables aplicacions d’internet tipus Tinder, Badoo, etc. posen en relleu la finalitat principal dels qui hi participen, la recerca del plaer immediat, deixant a la cuneta tot allò que l’amor simbolitza.
Siguem francs, l’amor veritable amb totes les connotacions no és així. No és estrany que hi hagi tants canvis de parella en curts períodes de temps des d’unes premisses que suposen saltar d’una persona a una altra a caprici en les relacions amoroses. Sembla una competició per veure qui aconsegueix més satisfacció al gaudi de la pràctica amorosa en si. És similar a una actitud consumista, però centrada en l’amor, més ben dit en la interrelació. Les persones són substituïdes per altres per motius mínims i sense donar oportunitat que les relacions d’afecte es consolidin i es reforcin amb el temps. Ens sumim en els instints per postergar els sentiments.
En aquest entorn que ja per se és hostil per al romàntic, imposat per una societat egoista com la que més, hi trobem unes persones més febles i vulnerables que la resta per trobar l’amor. Em refereixo a les persones afectades per alguna discapacitat o lesió. En general quant a discapacitat física em refereixo, solen ser individus que d’adults i després d’haver desenvolupat múltiples i dures etapes a la seva vida han aconseguit assolir una gran autoestima, amb expectatives realistes sobre ells mateixos, desenvolupant la capacitat de fluir i adoptar actituds positives davant de qualsevol repte, inclòs l’amor. Són sabedors que com tot a les seves vides els prejudicis socials pesen sobre ells sense cap fonament. S’enfronten, per tant, a reptes únics a les seves vides romàntiques.
En canvi, en l’adolescència, i gràcies a una societat en què l’aspecte físic s’ha convertit en la base integral de les relacions, no em puc imaginar i fins i tot m’esquinça la sensació que ha de produir el fet sobre un xaval, que per exemple amb amputacions després d’un accident, en cadira de rodes, o deixant al marge el que és políticament correcte i estèticament més subtil, amb alguna discapacitat mental pot sentir en enamorar-se.
Els múltiples rebutjos vindran un darrere l’altre, com un dòmino, i em pregunto amb interès: quan es tracta el “bullying” a les institucions hi ha algun protocol específic que vetlli per l’interès d’aquests nens abans de la maduresa? Continuant amb el fil del tema principal, ens basem en la idea que les persones amb diversitat funcional no podran ser parelles equitatives quant a cures i atenció. La gent sembla que té dues preocupacions principals a l’hora de sortir amb una persona discapacitada. En primer lloc, si podran tenir relacions sexuals i, en segon lloc, si es convertiran en cuidadors, obviant quan es tracta d’amor que ningú no busca un infermer, es busca la felicitat. Una altra preocupació rau en la imatge que es podran donar davant de la família i els amics, el famós “què diran”. Aquestes preguntes sorgeixen d’una por atàvica arrelada al capacitisme. Les històries de persones discapacitades no són populars ni es consideren sexis, i encara menys les històries d’amor de persones discapacitades, i és fàcil tenir por del que és desconegut. Sí que hi ha comptades excepcions, com ara aquestes insuportables pel·lícules de Hollywood en què un noi multimilionari postrat en una cadira de rodes s’enamora de la seva amiga o de la seva cuidadora i acaben feliços com una perdiu.
Lamentablement, la persona discapacitada amaga la seva realitat per por del dolor i per por que la vegin com una càrrega. Reflexionem, però: la gent té cura dels altres cada dia, és una barreja d’amor i comprensió, servim aigua a taula als altres, ajudem un amic maldestre, ens assegurem que l’al·lèrgic no mengi el que no deu… Per què es normalitzen aquestes cures mentre que les d’un discapacitat són una temuda dependència? Sovint es considera que les persones discapacitades només són capaces de rebre cures i, com a tals, no poden ser parelles equitatives. Perdre, doncs, l’oportunitat d’enamorar-nos de gent excepcional, amb habilitats extraordinàries, i amb sentiments únics pel caprici d’una societat en decadència és tan injust, que obstaculitza els esforços dels qui no veuen en la discapacitat una diferència. Generalment, qui escapa del tòpic actual i la banalització de l’amor entén què significa estimar, amb totes les conseqüències. En fer-ho, pot estimar qualsevol persona, fins i tot aquelles amb diversitat funcional. Perquè entén els matisos de l’amor veritable, que són la comprensió mútua i la capacitat d’ajudar la persona estimada de manera incondicional. L’amor és tan necessari com l’aire que respirem, des de nens fins al nostre darrer alè. Totes les edats necessiten amor, ja que és un sentiment universal, imprescindible per a una vida feliç. Estimar produeix pau i alegria. Estimar és donar llibertat. El veritable amor és donar-ho tot a canvi de res, per part de les dues persones que s’estimen mantenint la il·lusió de viure. A més del respecte i valorar l’altra persona i que cadascú tingui el seu espai de llibertat. Quan recordem la persona estimada, tenim ganes de viure, ens fem immortals, el temps s’atura, la nostra existència té sentit. El pit explota en mil sentiments, el cor bombeja fins a l’infinit, desitgem la seva presència constantment perquè amb ella la vida flueix i ens salva de l’eternitat de la mort amb la il·lusió de la passió per una vida compartida al màxim. Tots aquests sentiments tan humans i tan bonics els podem arrabassar als discapacitats.
Com va dir el poeta canadenc Leonard Cohen, “l’amor no té cura, però és l’única cura per a tots els mals”.
