Joan Roma i Cunill
Miracles, en política, els mínims! Ho dic a la vista d’un munt de decisions, preses per l’Ajuntament de Barcelona, consistents a limitar l’accés de vehicles fins a extrems mai imaginats.
Segurament, tots estarem d’acord a limitar els viatges i, si cal, fer-los deixar el cotxe en algun aparcament i fer ús del transport públic. Molt bé. Però molts, per no dir clarament una majoria, han o hem d’entrar a Barcelona amb el vehicle propi perquè no tenim cap alternativa.
O, com a mínim, no tenim una alternativa raonable que no ens faci perdre tot el dia per arribar a la capital. I si tot s’ha posat a la capital, no en tenim cap culpa. Aquí s’ha criticat molt Madrid, per la seva centralitat i el seu centralisme, però s’ha obviat que per centralisme el barceloní.
Hem creat comarques, ens hem inventat vegueries, hem recomanat descentralitzacions, però la realitat, pura i dura, és que tot rau a Barcelona capital. I no solament parlo en l’àmbit polític, sinó cultural, hospitalari, museístic… Bé, les coses són com són, i no com alguns voldrien. I si això passa, s’ha de facilitar l’accés a tots aquests serveis, i si no, treure’ls de la capital i portar-los cap a altres indrets, amb més facilitats d’accés.
Per què algun dels grans hospitals no pot sortir de Barcelona? Els més vells podrien trobar nous emplaçaments i alliberar terreny urbà. I per què no treure departaments de la Generalitat? O la seu de grans empreses?
Si mirem i estudiem la mobilitat dels que vivim fora de l’àrea metropolitana, veurem com les entrades a Barcelona són inevitables, gran part de les vegades. Ens convoquen a la capital per a tota mena d’accions i activitats, a qualsevol hora del dia, amb una enorme complexitat de transport públic per no poder-lo utilitzar per als qui venim de fora… Aleshores?
Doncs que ens trobem amb constants col·lapses i problemes, a més d’enormes despeses en combustible i aparcament. Aquesta és la realitat, però hi ha qui no la vol veure o, simplement, no en fa cas. No li importa.
No ens estranyin, doncs, decisions com la d’escanyar la Via Augusta per donar pas a nous carrils bici o produir canvis a altres carrers i vies, indispensables per arribar als principals centres administratius, polítics, sanitaris o culturals.
Sembla fet expressament que els de fora tinguem especials dificultats per anar a la capital a resoldre problemes o fer-hi tota mena de gestions. Si no ens hi volen, que surtin ells, i programin la dispersió o concentració a altres llocs dels principals centres del país.
En fi, constatem una vegada més la contradicció entre el discurs i la realitat. Moltes paraules i moltes propostes, però nul·la coordinació entre administracions per millorar la connectivitat i la mobilitat en el conjunt del país, però molt especialment en el nucli dur de la capital. Només canvis en els governs permetran trobar-hi solucions, ni que siguin parcials. S’ha canviat ja el de Barcelona, confiem en replantejaments profunds d’algunes decisions preses.
Quant a la Generalitat, haurem d’esperar a tenir-hi algú que realment posi ordre en l’àmbit metropolità.
