Joan Boldú
Diu un refrany que “en tant que tu no has parlat, la paraula està en el teu poder; però, un cop sortida de la boca, ella et té en el seu poder”.
En efecte, una vegada hem expressat la paraula deixa de ser nostra i és propietat dels qui l’han escoltat. A partir d’ara podrà ser acceptada, aplaudida, admirada o rebutjada, xiulada, criticada. En aquest sentit, deia Aristòtil que “no cal dir tot el que es pensa; el que cal és pensar tot el que es diu”. És en temps de precampanya i campanya electorals quan els polítics més parlen, uns dient el que pensen, altres pensant el que diuen; uns respectant la paraula donada -promeses que es compliran-, altres no respectant-la -falses promeses.
Per a tot ésser humà el llenguatge és el lloc del món humà, on hi vivim, on ens movem, on hi som. Ell -el llenguatge – ens mostra qui som, és la nostra carta o targeta de presentació, el nostre compromís amb els altres. L’ésser humà es va forjant mitjançant el llenguatge, i en tot el que fa per a desenvolupar les seves potencialitats hi és present el respecte al llenguatge, el respecte a la paraula donada. Quan un polític ha donat la seva paraula, assumeix un compromís amb els ciutadans. Complir la paraula donada és important perquè és un dels pilars de la convivència, no complir-la és una manca de respecte als ciutadans, una burla.
Kant subratlla que l’ordre social es trencaria si els principis subjectius de les accions contraris a la moralitat s’erigissin en lleis universals. L’exemple que ell posa fa referència a la “paraula donada”. Una persona, necessitada, sol·licita un ajut econòmic. Afirma que el tornarà en un termini determinat, tot i saber que això no serà possible. Aquesta persona per aconseguir el seu objectiu -el préstec- pressuposa que el seu interlocutor està convençut del valor intrínsec de la dignitat de la paraula.
Efectivament, la paraula només s’acomplirà si el qui la pronuncia pot ser cregut. Consegüentment, si l’enunciat de falses promeses s’erigís en llei universal -tota promès té, entre els seus trets essencials, ser falsa- ningú deixaria diners perquè tindria la certesa de no poder recuperar-los. Aquest individu erigeix en regla de conducta aprofitar-se de la bona fe de l’altre.
En les persones, en general, i en els polítics, en particular, els principis, les conviccions són importants amb relació a la credibilitat davant dels altres. És prou conegut el cas d’Extremadura de la Sra. Guardiola que afirmà que no deixaria entrar en el seu govern als qui neguen la violència masclista, criminalitzen la immigració, posen una lona a Madrid on llencen a la brossa la bandera LGBTI, perquè la seva paraula és sagrada, perquè és una persona de principis. Al cap de pocs dies va haver de rectificar tot i justificant-se dient -cínicament- que “els meus principis romanen intactes. No he mentit mai. Els meus principis són els mateixos”. “La meva paraula no és tan important com el futur dels extremenys”. Què esdevindria si la regla de conducta política de no mantenir la paraula donada es convertís en llei universal? Quin seria el futur dels ciutadans?
En les complicades relacions entre ètica i política Max Weber distingeix l’ètica de la convicció (dels principis) de l’ètica de la responsabilitat (de les conseqüències). Ens adverteix que no són dues ètiques enfrontades, sinó que conviccions i responsabilitats han de confluir en el polític. Si no es complementen apareixen dos perills: primer, que es digui a terme accions polítiques sense tenir en compte ni principis ni valors, com, per exemple, voler assolir el poder costi el que costi; i segon, que els actors polítics, cegats per les seves conviccions, es converteixin en fanàtics defensors dels principis, dels ideals i que aquests adquireixin un caràcter omnipotent, sense mirar les conseqüències com voler treure drets ben assolits després d’oneroses i dramàtiques lluites, cosa que ens duria a la “dictadura dels principis”, com fora el cas si governés Vox.
