Salvador Cardús i Ros
La celebració de la Festa Major ha coincidit amb la notícia del tancament de tres establiments comercials que, aquesta vegada sí, cal considerar emblemàtics de la ciutat: les fleques Torres, cal Gusi i casa Farràs.
I, vista l’acceleració dels temps actuals, potser també en podríem dir comerços “històrics”.
Es tracta de tres establiments estretament vinculats a la memòria de la ciutat la desaparició dels quals no afecta només les famílies implicades i els seus clients habituals, sinó a tots els terrassencs -a moltíssims terrassencs- que hi havíem establert vincles afectius molt més enllà dels comercials.
La desaparició de Torres, Gusi i Farràs té raons clares i justificades, d’acord, però que són un molt mal senyal per a la vida local. I és que la força d’aquests establiments eren la qualitat artesanal dels seus productes, la gran diversitat de l’oferta i, sobretot, la confiança en el consell expert que ens proporcionaven. I si tanquen, és perquè aquestes qualitats són en declivi. Hom prefereix el preu baix a la qualitat -per entendre’ns, el pa de gasolinera o el parament de Xinès-, i es prescindeix del consell expert perquè, en la compra electrònica, sovint compulsiva, si no t’agrada alguna cosa, la tornes, i punt final.
Algú dirà, com a consol, que actualment són tan freqüents els tancaments comercials com les obertures. Però això amaga el fet que la majoria de noves obertures són franquícies sovint gestionades per gent inexperta i que tenen una durada entre breu i brevíssima. Establiments que no deixaran cap petja a la ciutat, i que alhora la fan cada vegada més exactament igual a qualsevol altra ciutat. És a dir, una mostra més del greu procés de despersonalització. Cada setmana, quan es baixa al centre de la ciutat, trobes tancaments i obertures vinculades a productes de moda de durada efímera. Ja ha passat amb l’explosió de cadenes de forns que després han anat tancant. I ara passa amb les d’empanades, i ja veurem què aguanten les de manicura d’ungles, per no dir-ne moltes més.
Alguna vegada he explicat que quan l’any 1993 vaig fer una estada a la Universitat de Cambridge, després d’assistir a vespres d’algun dels colleges, de tant en tant anava a prendre un te i un tall de pastís de pastanaga a un modest establiment, el The Copper Kettle, fundat el 1929. Quan el 2006, tretze anys després, vaig tornar a fer una estada al Queen Mary College de Londres, vaig aprofitar-ho per tornar a visitar Cambridge i vaig pensar a anar al The Copper Kettle. I, efectivament, era al seu lloc, amb el mateix pastís de pastanaga a l’aparador, i fins i tot amb la mateixa vella fusteria, tauletes i cadires. I ara mateix, per Internet, he comprovat que encara existeix al mateix lloc de sempre. Que pocs establiments comercials deuen quedar a Terrassa que ratllin els cent anys!
És per això que la ciutat plora, o hauria de plorar, la pèrdua d’aquests tres establiments. I no sé si no seria raonable organitzar algun tipus de comiat popular a les tres famílies per agrair-los que hagin servit amb excel·lència tant de temps les necessitats bàsiques, lúdiques i culturals de molts terrassencs, cadascuna en el seu sector. Ara els trobarem molt a faltar.
