Josep Ballbè i Urrit
Amb motiu de les passades eleccions municipals, vaig arriscar-me a una juguesca amb els resultats de les urnes, pel que feia a Terrassa.
Salvant l’entrada de tres regidors de Vox a l’Ajuntament, el percentatge d’encerts fou prou aproximat. Dit això, em veig en cor de repetir la prova, abastant un marc molt més ampli: la previsió de cara al 23 de juliol, en les generals. El risc que assumeixo és elevat, però no tinc gens ni mica de por.
Espero amb candeletes els pronòstics d’en José Félix Tezanos, el president del CIS. Un altre, al seu lloc, ja no ocuparia el càrrec. La seva manca d’imparcialitat objectiva, no endevinant-ne cap, l’hauria d’haver dinamitat.
Particularment, a hores d’ara, em temo que gairebé tot està més que dat i beneït. Segons el terme de l’alternança política, probablement canviarem els cromos de “la rosa sociata” pels del “verano azul popular”. Sort, però, que lluny del sedàs de la majoria absoluta… Raó per la qual entraran en joc els pactes “a posteriori”.
Al meu entendre, tanmateix, el gran dubte rau a saber si la tercera força més votada serà Vox o Sumar. Dit altrament, si les balances ens poden decantar a un govern de color ultradretà (PP + Vox) o a rivets tenyits cap a l’esquerra (PSOE + Sumar). Que Déu ens agafi confessats! Després d’assistir a la “boutade” imperdonable, traïdora i hipòcrita de l’ajuntament barceloní, tot és possible. Fins al punt que el poble voti una cosa i els polítics en triïn una altra, passant-s’ho tot pel folre del clatell.
El senyor Núñez Feijóo ho ha fiat tot a la proclama de derogar el “sanchisme”. Una mena de calcomania d’aquell famós “váyase, señor González”. Potser tampoc no en saben més. L’altre bàndol majoritari (Sánchez & Co.) ens anuncia ben bé l’apocalipsi, si la ultradreta augmenta la seva presència en institucions. No s’han parat a pensar que, ben segur, bona part de la culpa la té la buidor incoherent de certes mesures i pactes amb altres forces polítiques, que no es distingeixen precisament per mantenir un llibre d’estil assenyat, constant, ajustat i moderat.
En ambdós casos, em pregunto si això és un programa electoral. Més enllà dels propis “reclams” de qualsevol pancarta o eslògan, ens caldria saber sobre quins esquemes concrets pensen desenvolupar llurs polítiques. Tornant al tema eleccions-municipals, a la pràctica es va donar un cas calcat, tant a la tercera com a la quarta ciutat més gran de Catalunya: als senyors Jordi Ballart i Xavier García-Albiol, els hi van fer la campanya els seus propis contrincants. L’estratègia conjunta era un “tots contra” que cap dels dos no assolís l’alcaldia. Per contra, Ballart va guanyar en 28 dels 34 barris egarencs. I García-Albiol va fer el mateix en 251 de les 256 meses electorals.
Arribats en aquest punt, entenc que és el moment d’exigir que uns i altres –PP i PSOE– actuïn amb el màxim de responsabilitat. S’han de sentir obligats a no perdre de vista l’exemple alemany. Allí, van respondre a l’ascens descarat del feixisme amb un govern de concentració. Si això els sembla excessiu, per què no acorden pactar temes essencials?: el que en diríem pactes d’Estat. No cal donar detalls o pistes. Tots els tenim “in mente”. L’objectiu primerenc i fonamental implica enfortir realment la nostra democràcia.
