Josep Ballbè i Urrit
Que la política està més que podrida no ho qüestiona ningú. Som davant d’un entorn en el qual la majoria dels qui remenen les cireres no tenen un mínim bri vocacional.
Els fets parlen per si sols. No cal anar gaire lluny. “No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure”. Tot plegat s’ha convertit en un sarau esotèricament kafkià. Una prova que ho demostra la veig a les samarretes serigrafiades amb la dita d’en Xavier Trias, el proppassat 17 de juny: “Que us bombin!” Una expressió absolutament genial i encertada.
Cada dia que passa, la trepa dels mentiders compulsius creix de manera vertiginosa. Un perd la confiança en gent que mai no hauria imaginat. Sense anar més lluny, pocs dies abans del 28 de maig, en Jaume Collboni referia textualment següent: “El principi democràtic en què sigui alcalde el cap de la llista més votada. Afortunadament, hem superat el 2019 i no és la conjuntura en què es troba Barcelona.El que cal fer és respectar els resultats… Jo, si no guanyo, perdó. Si això passa, me’n vaig a l’oposició”. El vídeo està penjat a Internet i no es pot rebatre. S’ha venut per un plat de llenties.
Ho trec a col·lació arran el transvasament d’en Francesc-Marc Àlvaro, del camp periodístic, a la “sorra” política. M’ha decebut esgarrifosament. Estic al·lucinat des que he conegut que s’incorpora –com a independent– a la llista dels republicans de cara a les eleccions generals del 23 de juliol. Quin fart de riure! És patètic. Encara més quan els dos “personatges” que el precedeixen són en Gabriel Rufián i na Teresa Jordà (fins fa pocs dies, consellera d’Acció Climàtica), que no li arriben ni a la sola de la sabata. Tant de bo que es fotin una bona tupinada! Se la més que mereixen, uns i altres. Confesso sincerament que era un dels meus referents. Ho dic amb el verb en passat perquè, a partir d’ara, li poso una creu. On són el seny, la paraula o la coherència personal?
Tot analitzant temes publicats per ell en l’allau d’articles i llibres que duen la seva signatura, no me’n puc avenir. D’acord amb això, tota memòria esdevé una mena d’amalgama que barreja i interacciona oblit i records. Dins d’aquest nucli, s’hi barregen neguits, publicitat, accions puntuals, encerts i grinyolades. Som l’empremta que hem anat deixant pels corriols que hem retallat. Sense la petjada de la memòria, mai no som ben bé res. Renunciar-hi és deixar-se vèncer. Al meu criteri, equival a plegar-se. Per tant, entenc com a polèmic, dolorós i enganyós aquest capgirament del seu cervell… Em dol emprar aquesta contundència. No puc pas posar-hi tebior. Per a mi, dos i dos sempre són quatre.
Onze anys enrere, justament, va publicar un llibre dessota el títol “entre la mentida i l’oblit”. L’esquema que desenvolupava llavor és el que, a hores d’ara, se’m desmunta absolutament. Ho sento. Fa més de vint anys que col·laborava al diari “La Vanguardia”, amb gran professionalitat. El dictador Franco li va traslladar –fa un munt d’anys–aquest consell a Sabino Alonso (director del diari ultradretà “Arriba”): “Vd. haga como yo y no se meta en política”. Extrapolant-ho metafòricament a la notícia que avui m’ocupa, penso que se m’entén perfectament el sentit de la paraula.
Tanco la meva reflexió, tibant d’una dita prou eloqüent: “Sabater, a les teves sabates!”. Un prec que faig extensiu a dos altres col·legues del ram de la comunicació amb els quals no manifesto la més mínima predilecció: Pilar Calvo i Eduard Pujol. Tots tres periodistes (Àlvaro, Calvo i Pujol) perden tota credibilitat.
