Joan Roma i Cunill
Depèn de qui parla i depèn de qui ho vol saber. En temps del president Pujol, es volia aparentar riquesa i poder de cara a fora, i escassedat de recursos de cara endins. Fa 44 anys que juguem amb aquest doble llenguatge.
En aquells anys, es va inventar una associació, sota el nom dels Quatre motors d’Europa, amb les regions de Baden-Württemberg (Alemanya), Llombardia (Itàlia) i Roine-Alps (França). Vestia molt dir que estàvem entre els més grans i treure pit a cada sortida a l’estranger. Després, aquí, es demanaven més i més diners al Govern central amb l’excusa que no en teníem prou per cobrir les necessitats bàsiques.
Aquest doble llenguatge ha fet molt de mal, perquè denota una pèssima concepció de les finances públiques. Sempre i en tot lloc ha d’imperar l’austeritat, i el diner públic s’ha de gastar amb tanta o més delicadesa que el propi. Això no ha passat gairebé mai a Catalunya. I hem donat una pèssima imatge de cara endins, però sobretot de cara a fora. Aprovats uns pressupostos, al voltant de 40.000 milions, no es pot reclamar un millor finançament si enviem símptomes de malgastadors de mena. Si no som rics, ho aparentem molt i molt bé. Mirem algunes xifres per entendre de què parlo.
Som els que paguem millor, a escala de sous, al president de la Generalitat (130.250,00), a la presidenta del Parlament (155.570,00), al president de Ferrocarrils (117.826,80), a la presidenta de la Corporació Catalana Mitjans Audiovisuals (116.840,78). Tots els consellers del Govern cobren més que el president del govern central i els seus ministres. També superen els 100.000 els síndics de comptes i els de greuges, així com els consellers de la comunitat autònoma. I tots els delegats a l’exterior (els ambaixadorets) cobren més de 90.000,00 euros.
Podria allargar la llista amb un gran nombre de càrrecs d’entitats, organismes i institucions que tenen sous d’or, a més de compensacions i gratificacions que no trobarem en altres comunitats autònomes, ni al govern central. Es pot deduir d’aquestes xifres que el país és ric? No, però hem de reconèixer que si no ho és, ho dissimula molt bé, i sobretot és un malgastador de primer ordre. No hi ha res pitjor per defensar causes justes que demostrar la seva inutilitat. És a dir, com pot Catalunya reclamar millor finançament si llença milions a tort i a dret? Qui pot creure en un finançament injust si som capaços de destinar 28,5 milions a l’Acció Exterior, obrint xiringuitos arreu del món, sense cap altra utilitat que la de jugar a diplomàcies paral·leles?
Qui pot creure que anem justos de diners, si destinem 300 M a TV3, amb 2.356 treballadors, 1.000 més que Canal Sur – Andalusia i sous estratosfèrics? O per a què serveix l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), un estri inútil, com he pogut comprovar mantes vegades, amb un pressupost de 6.817.208,46 (2022), o la igualment inútil la sindicatura de comptes, amb 12.920.066,13, o la prescindible sindicatura de greuges, amb 7.065.777,37. Abans de demanar millorar finançament, s’ha de produir una revolució economicoadministrativa d’una enorme profunditat per esdevenir exemple d’eficàcia i austeritat.
