Josep Ballbè i Urrit
Estic esbalaït. M’envaeix la percepció que, cada dia que passa, anem més enrere. El nivell de degradació social em genera molts dubtes.
Som en un punt en què impera la llei del “campi qui pugui”. Sense voler caure en el pessimisme. El “timing” o clima que ens toca viure no convida gens a un optimisme moderat. El termòmetre que marca aquest desencís el podem copsar en l’àmbit polític. Massa gent amb una preparació més que dubtosa s’hi encabeix, amb l’única arma d’ensordir el personal. Ells, que haurien de fixar criteris de conducta, solen fer palès un desmanegament preocupant. Això no es cura precisament amb homilies i “meetings” destarotats.
En aquesta conjuntura, l’idioma anglès ens inunda i aclapara progressivament: aerobic, email. software, camping, casting, coaching, chat, jeans, blog, dumping, jazz, wifi, mobbing, bullying, parking “and so on”… No crec pas, però, que el millor model a seguir impliqui el perfil anglosaxó. Tothom pot imaginar-se’n els motius fàcilment.
Fa pocs dies, vaig sentir un nou concepte, que no em sonava: “phubbing”. Es veu que prové de la fusió dels mots “phone” (telèfon) amb “snubbing” (ignorar). Correspon a la mala educació d’aquell que està més pendent del mòbil que de socialitzar. Un fet que cada vegada és més comú en un àpat, reunió o trobada familiar. Tanmateix, confesso que, de tant en tant, jo mateix he caigut en aquest parany. És clar que me’n penedeixo i demano excuses, òbviament. Poc puc opinar o donar consells si m’aplico la tesi del “consejos vendo, que para mí no tengo”. Posats a establir un nou exemple, situem-nos en un parc infantil, on pot haver-hi avis que presten més atenció als mòbils que als nets. De fet, “phubbing” ho som una mica tots.
Un estudi del Pew Research Center diu que un 87% dels joves prefereixen la comunicació mitjançant mòbil que no pas cara a cara. Ací els adults hi tenim molt a dir. Si volem que els petits llegeixin, hem de predicar amb l’exemple. Si critiquem aquest modisme, cal aplicar una tesi idèntica. Cal assumir que som una mena de “miralls” per a ells.
Afegiré un darrer comentari. Assistint al debat preelectoral previ a les eleccions municipals, un bon nombre dels caps de llista van cercar motius absurds per criticar la “mort lenta” del petit comerç local. Fins a l’extrem de sentenciar que la solució implicaria reobrir la Rambla al trànsit o deturar l’ampliació la ZBE. Per l’amor de Déu! Sense anar gaire lluny, comercialment mig carrer Sant Pere és com un solar. O no? I la Plaça Vella –entre altres punts– tan sols pot presumir que s’aguanta amb establiments del ram dels bars. Està clar, mentrestant, que els culpables som nosaltres mateixos. Cada cop més defugim més la visita al petit comerç que sempre distingia el teixit de l’entorn català. Ens domina la compra compulsiva per Internet… i l’esperança que ja ens ho duran els de l’Amazon. Maleït “phubbing”!
