Salvador Cristau i Coll, bisbe de Terrassa
Des que existim els homes sobre la Terra, des del principi, hem hagut d’aprendre a afrontar les dificultats i a gestionar els conflictes.
La vida humana s’enfronta contínuament a aquesta mena de situacions i diuen que ha sigut precisament per això que l’ésser humà ha anat progressant i ha anat desenvolupant l’enginy, la intel·ligència i, per tant, la tècnica i la ciència també.
Per experiència sabem que hi ha diversos tipus de conflictes a la vida. Uns són produïts per la naturalesa externa a nosaltres: desastres naturals, inundacions, grans incendis i accidents imprevistos. I uns altres que venen de la limitació de la nostra naturalesa i condició humana, com per exemple les malalties. I encara uns altres són els que fem sorgir o creem els homes a partir de les diverses maneres de pensar, de criteris i de sensibilitats. Els provoquem nosaltres mateixos amb els enfrontaments, les divisions sovint a la família, les guerres i violències de tota mena. I aquí caldria afegir també les divisions i trencaments als cors, dins de nosaltres mateixos. I és sobre aquests darrers tipus de conflictes que voldria reflexionar avui.
Davant les dificultats i conflictes de la naturalesa, i en part gràcies a ells i a la capacitat humana de treure’n profit, d’exercitar la intel·ligència, els éssers humans hem anat avançant en el camp de la tècnica i la ciència, perfeccionant eines i tècniques i aprofundint en coneixements mèdics i científics de tots tipus.
Malauradament, però, no hem fet el mateix pel que fa als enfrontaments entre persones i els conflictes derivats de les relacions humanes. Aquí, en aquest tema, i des d’aquella enveja que va dur Caín a matar el seu germà Abel i fins ara, les guerres no han parat ni un moment, ocasionant patiments físics i morals a la humanitat, entre els homes i dones germans nostres, i moltes vegades especialment en els més innocents, els més dèbils, els més vulnerables.
Però és incapacitat de les persones de resistir a la temptació de la violència, de l’abús de poder, de l’ànsia de domini a costa de prescindir dels altres, sense que importi gens fer-los mal, sense que importin els seus sofriments? No és fàcil la resposta a aquesta pregunta, i ens porta al misteri de la llibertat de l’home perquè Déu ens ha donat la llibertat per fer el bé, però nosaltres preferim moltes vegades escollir el mal.
Hem de conèixer que Déu creador, que és infinitament misericordiós, ha decidit intervenir en la vida humana i ho ha fet escollint el camí de fer-se home ell mateix per compartir la nostra vida humana i ensenyar-nos el camí de la salvació, per salvar-nos de nosaltres mateixos donant la seva vida.
Així doncs, el camí per solucionar el conflicte humà implica mirar Déu, fixar-nos en com ell ha solucionat el conflicte que tenia amb les seves criatures. El camí implica posar en pràctica la seva paraula, el seu missatge: “Aquest és el meu manament, que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Jn 15,12).
Comencem nosaltres a fer-ho realitat, provem cada dia aquest programa de Jesús, assagem d’estimar allí on ens trobem amb dificultat amb un germà. “On no hi ha amor, posa-hi amor i hi trobaràs amor”, diu sant Joan de la Creu. Si hem avançat tant en la tècnica i la ciència, per què no podem avançar també en la convivència i la pau?
Si jo avui soc una mica millor, el món també serà avui una mica millor.
