Xavier Roca, director de l’ESEIAAT de la UPC Terrassa
Permeteu-me que comparteixi amb vosaltres una experiència molt personal. El meu fill Martí té 14 anys.
Fa uns diumenges em va agafar la meva tauleta per distreure’s una mica i es va trobar la meva agenda oberta. En aquell moment li va cridar més l’atenció donar-hi un cop d’ull que no pas entrar al TikTok. Ho sé perquè tot just abans de parar taula per sopar me la va tornar, però abans no es va poder estar de preguntar-me: “Papa, dilluns que ve tens tres reunions amb empreses al matí, un dinar de feina i la benvinguda a una jornada d’innovació a la tarda. Dimarts te’n vas a visitar dos laboratoris de recerca a Barcelona; després dines a Sabadell i a la tarda tens tres reunions a Terrassa. Dimecres sopes a Girona, però abans tens tres reunions al matí, vas a recollir un premi i a fer un discurs en nom de l’Escola. Dijous reps dues visites internacionals, tens una entrevista amb un diari i fas l’obertura d’un congrés. A la tarda tens una reunió al rectorat i un acte institucional en un Col·legi d’Enginyers. Divendres has d’esmorzar amb dues associacions d’empreses, dues reunions més i la clausura d’un simposi. Dissabte vas a Lleida, a l’aeroport d’Alguaire, a un concurs aeroespacial, i diumenge a Esparreguera, per un concert del nou Cor UPC Terrassa. Papa, en tota la setmana, tu quan treballes?”
Davant la pregunta de l’any, la meva dona va fer un somriure una miqueta pervers, tot s’ha de dir. De poc va valer que li expliqués pacientment al Martí que tot això era feina, feta amb molt de gust, i potser la més important, perquè aporta valor a la institució que tinc el privilegi de representar. Però en aquell moment va ser una batalla perduda. Alguns una mica més grans que el meu fill Martí també tindríeu serioses dificultats per entendre la “setmana laboral” del director de l’ESEIAAT. L’anècdota, però, a més de provocar-me un somriure, em va servir per tancar-me després de sopar al meu despatx i pensar a fer balanç de la productivitat real de l’agenda del director durant aquest últim curs.
Crec que durant aquests darrers anys a la UPC Terrassa, i en especial a l’ESEIAAT, estem fent un esforç molt important per fer realitat la mil vegades dita i tan poc practicada màxima d’integrar la universitat a totes les capes de la societat. Això comporta una visió estratègica que ha d’anar acompanyada d’acció, acció de comunicació i sobretot de relacions públiques. Va ser Bill Gates qui va dir que en cas de caure en la ruïna gastaria el seu darrer dòlar en relacions públiques, i jo estic completament d’acord amb el rerefons d’aquesta frase. Les relacions públiques aporten “feedback” en positiu, prestigi i reputació a les institucions gràcies a terceres persones o organismes que han sentit a parlar bé de nosaltres sense que els hàgim explicat directament qui som, què fem i com ho fem.
I és que per arribar a formar part del teixit social no només hem d’explicar-nos i mostrar-nos a través dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials o dels nostres canals habituals. Hem de participar activament de la ciutat, del territori i del país en tots els seus vessants i a través de les seves institucions i organitzacions socials, empresarials, administratives, científiques, veïnals i culturals. Hem de ser conscients que si volem que ens mirin amb proximitat hem de ser propers. Si volem que ens mirin com un agent útil, hem de ser útils, sobretot per a qui ens ho demana i per a qui ens necessita. I molt important: si volem estar a l’aguait de les oportunitats per créixer nosaltres mateixos i millorar la societat, hem de saber estar en el lloc adequat, en el moment adequat i de la manera més adequada, amb la nostra millor presència, actitud i empatia. I això, estimat Martí, això es fa treballant de debò, de manera constant, cada dia, aquí i allà, a l’hora i les hores que siguin necessàries, sempre donant i projectant el millor de nosaltres, en els llocs on ens demanin, al voltant d’una taula de treball, al despatx, compartint un dinar, fent costat en una celebració, dissenyant, creant i compartint espais de trobada que generin valor per a tots els que hi són.
Per això, si he de fer balanç de la productivitat de la meva agenda de treball durant el darrer any, i sense cap intenció de menystenir la meva modèstia, diria que és positiva, amb marge de millora. I és que aquest curs, especialment, ens en sentim molt estimats pel territori. Premis i reconeixements, com els d’aquest diari en què ara escric, en són bons exemples. Tant és així que hem estat en alguns moments, fins i tot, protagonistes insospitats i involuntaris de la passada campanya electoral perquè hem esdevingut un valor positiu que hom vol capitalitzar. Nosaltres estem orgullosos que així sigui, perquè sabem que a la ciutat sempre tindrem al costat algú que creu en la construcció d’una societat del coneixement i en el valor de la ciència i la tecnologia com a pilar bàsic sobre el qual fonamentar el progrés del país.
Però el que el meu fill Martí no veu a la tauleta és que aquesta agenda plena de “trobades”, amb gent i entorns molt diversos, no serviria de res si no hi hagués un equip humà de dotzenes de companys i companyes que aterren i porten a la pràctica les idees que hi sorgeixen. Els acords i conclusions de les reunions s’han de fer realitat. I això és impossible sense un equip de persones eficients i altament preparades. Sense elles, la feina del director no tindria cap sentit. Només espero que després de setmanes de campanya electoral en què sembla que tot s’hi val, els nostres polítics i polítiques facin el mateix i vetllin pel bé comú, pel bé de tothom.
