Joan Roma i Cunill
Fa mesos, i alguns, anys, que polemitzem sobre si som un país d’una sola llengua, de dues, o volem dominar tres idiomes essencials: català, castellà i anglès.
Puc dir alt i clar que no estem enlloc perquè l’ensenyament dels idiomes, a casa nostra, és un autèntic desastre.
He pogut parlar amb nombrosos alumnes de batxillerat, de diferents llocs i comarques, i la meva conclusió és que no anem bé. Més ben dit, en l’àmbit d’aprenentatge i domini d’idiomes estem molt lluny d’on hauríem de ser. I el més preocupant: ningú preveu ni fa res d’important per canviar la situació. Els alumnes acaben estudis d’institut sense el domini de cap de les tres llengües bàsiques.
Trobo increïble la passivitat i el conformisme amb la situació, malgrat que demostra que ningú compleix les seves obligacions. Ni l’Estat en la supervisió i control dels nivells educatius, ni la Generalitat com a administració responsable directa de les competències en ensenyament, ni la comunitat educativa, que va fent com si tot anés per bon camí, ni els pares i mares, que haurien de vetllar perquè els fills sortissin amb els nivells i competències desitjades.
Tots contents, o simplement tots resignats amb la realitat, malgrat que aquesta realitat ens demostri el fracàs rotund dels objectius. Per posar les coses en el seu lloc, aniria bé que cadascun dels estimats lectors/lectores fes una prova amb qui tingui més a mà. Agafi un noi/una noia, sortits de l’institut, i provi de parlar-hi entre 10 i 15 minuts, en un dels idiomes que no sigui la seva llengua materna. Per entendre’ns, prengui una beguda amb un castellanoparlant, i mantingui-hi una conversa, en català, durant un quart d’hora. Després, faci el mateix amb un catalanoparlant, i conversi-hi un quart d’hora en castellà. Finalment, amb tots dos mantingui una conversa en anglès, a veure fins on arriba.
Acabada aquesta experiència, en prova una altra d’encara més concloent. A aquests dos alumnes els proposa fer un article, un escrit, una carta, sobre qualsevol tema, per omplir un parell de pàgines. Un en català, un altre en castellà i, finalment, el darrer en anglès. A continuació, els corregeix en l’àmbit ortogràfic, lingüístic i d’estil. Estic convençut que sortirà amb els pèls de punta d’aquesta experiència.
Per què no anem bé? Perquè no tenim prou clar ni la importància del domini de tres idiomes ni el futur que això suposarà per als alumnes a l’hora de trobar feina o poder sortir a buscar-ne. A Catalunya, tenim la sort de poder dominar els dos idiomes comuns: el català i el castellà. Un d’ells, un dels més rellevants del món, amb més de cinc-cents milions d’usuaris que el tenen com a primera o segona llengua. I n’hi podem afegir tants altres, si dominem l’anglès. Amb aquests tres podem anar pel món amb enormes facilitats d’entesa i treball.
I arribats al punt de dominar-ne tres, res impedeix afegir-n’hi un quart, a triar. Ens podem decantar pel francès, l’alemany, el rus, el xinès o el japonès… Cadascun que afegim ens amplia les oportunitats d’ocupació arreu del món. I que ningú pateixi, perquè tenim el cervell preparat per sumar idiomes sense que res peti. Al contrari, està més que demostrat que ser poliglota augmenta les capacitats en altres matèries. Aleshores, per què la passivitat i el conformisme respecte a com funciona el nostre sistema educatiu? Només es pot entendre per passotisme, ignorància i deixadesa en les funcions educatives. Algú haurà d’entomar responsabilitats i actuar-hi en conseqüència. I que ningú s’equivoqui. Per dominar una llengua no n’hi ha prou a fer-ne un parell o tres d’hores a la setmana. Ha de servir per impartir alguna matèria essencial. Tenir-la per habitual i constant en una o dues assignatures bàsiques. Només així les dominarem. Deixem-nos, doncs, de percentatges concrets i anem per feina.
